Moltes famílies venen a consulta amb una demanda molt concreta: el seu fill no és capaç de concentrar-se i aprendre. La seua carta de presentació és: «ja ho hem provat tot i res funciona,..., el meu fill suspén i ja no sabem que fer».
I amb aquesta informació, no puc deixar de preguntar-me que impliquen aquests «tot».
En general, les famílies han provat tot el que provaria un mestre, però rarament el que provaria un pare. Una qüestió que hauríem de tenir clara és com l'aprenentatge a casa ha de poder ser diferent del que trobem a les escoles: A les aules, sols hi ha un mestre per cada molts alumnes, però a casa hi sol haver un adult per cada xiquet, o millor dit, un pare o mare per un fill.
Quan parlem de fracàs escolar, ometem el fracàs que sentim com a família. En eixos moments ens entren les preses per resoldre els problemes i deixem de mirar el nostre fill, per centrar-nos en els resultats acadèmics. Passem a invertir més temps en els estudis, que en escoltar allò que l'ha passat. Quan preguntem per les notes més que pels jocs amb els companys al pati, alguna cosa s'ha trencat en la relació. Després vindran les mentides, el desordre i altres qüestions, i ens sorprendre'm preguntant-nos d'on han eixit tots aquests problemes.
Som els pares i no els mestres els que posem pressió als resultats acadèmics sense adonar-nos-en. El que deuria ser un joc passa a ser una obligació, i el que s'aprenia espontàniament, ara caldrà dedicar-li molt de temps.
Per escapar d'aquesta situació, hi ha un mètode que fa molts anys practique, i que altres pares m'han assegurat que els ha ajudat. És una recepta fàcil, però no per això menys efectiva que altres. Sols demana temps. Un temps que estem invertint entre enfados, mal de caps, discussions, i altres activitats completament prescindibles. El mètode és el següent:
- Agafem un llibre i ens posem a estudiar/llegir al costat del nostre fill, i estem amb ell mentre estudia.
- Posem en la taula una beguda per a cadascun, alguna cosa per picar, i l'acompanyem, igual que faríem si estiguérem mirant la tele o jugant al parxís: sense presses, sense dir-li que ha de fer, sense dir-li que porta mitja hora i encara no ha acabat, sense deixar que els arribe la pressió amb la qual la societat apreta als adults.
Hi ha dos conceptes importants en aquest mètode: El primer d'ells és estar pròxims i ser accessibles per estar just en el moment en què ens necessiten, just quan apareix la por a equivocar-se i just per donar-los confiança per continuar; El segon és la necessitat dels xiquets de tindre models als quals copiar, ja que l'aprenentatge per imitació és molt important en aquestes edats.
Els fills són esponges que copien allò que veuen dels adults, i alhora, són fràgils com cristalls. Necessiten algú que els done seguretat i alhora en el que es puguen veure reflectits.
I amb aquesta informació, no puc deixar de preguntar-me que impliquen aquests «tot».
En general, les famílies han provat tot el que provaria un mestre, però rarament el que provaria un pare. Una qüestió que hauríem de tenir clara és com l'aprenentatge a casa ha de poder ser diferent del que trobem a les escoles: A les aules, sols hi ha un mestre per cada molts alumnes, però a casa hi sol haver un adult per cada xiquet, o millor dit, un pare o mare per un fill.
Quan parlem de fracàs escolar, ometem el fracàs que sentim com a família. En eixos moments ens entren les preses per resoldre els problemes i deixem de mirar el nostre fill, per centrar-nos en els resultats acadèmics. Passem a invertir més temps en els estudis, que en escoltar allò que l'ha passat. Quan preguntem per les notes més que pels jocs amb els companys al pati, alguna cosa s'ha trencat en la relació. Després vindran les mentides, el desordre i altres qüestions, i ens sorprendre'm preguntant-nos d'on han eixit tots aquests problemes.
Som els pares i no els mestres els que posem pressió als resultats acadèmics sense adonar-nos-en. El que deuria ser un joc passa a ser una obligació, i el que s'aprenia espontàniament, ara caldrà dedicar-li molt de temps.
Per escapar d'aquesta situació, hi ha un mètode que fa molts anys practique, i que altres pares m'han assegurat que els ha ajudat. És una recepta fàcil, però no per això menys efectiva que altres. Sols demana temps. Un temps que estem invertint entre enfados, mal de caps, discussions, i altres activitats completament prescindibles. El mètode és el següent:
- Agafem un llibre i ens posem a estudiar/llegir al costat del nostre fill, i estem amb ell mentre estudia.
- Posem en la taula una beguda per a cadascun, alguna cosa per picar, i l'acompanyem, igual que faríem si estiguérem mirant la tele o jugant al parxís: sense presses, sense dir-li que ha de fer, sense dir-li que porta mitja hora i encara no ha acabat, sense deixar que els arribe la pressió amb la qual la societat apreta als adults.
Hi ha dos conceptes importants en aquest mètode: El primer d'ells és estar pròxims i ser accessibles per estar just en el moment en què ens necessiten, just quan apareix la por a equivocar-se i just per donar-los confiança per continuar; El segon és la necessitat dels xiquets de tindre models als quals copiar, ja que l'aprenentatge per imitació és molt important en aquestes edats.
Els fills són esponges que copien allò que veuen dels adults, i alhora, són fràgils com cristalls. Necessiten algú que els done seguretat i alhora en el que es puguen veure reflectits.
Igual que quan els ensenyem a anar en bicicleta, no els podem deixar sols i és convenient que estem a prop per fer-los sentir segurs, així, en els estudis passa el mateix. No podem deixar-los sols de primeres. Igual com per incentivar-los a aprendre a anar en bicicleta cal que ens vegen fer ús d'ella, per tal d'incentivar-los en els estudis ens han de veure llegir, aprendre i estudiar.
Els fills no entendran que els demanem que facen alguna cosa que nosaltres no fem mai... Si no ens veuen fer alguna cosa, aquesta no tindran interés per a ells i no tindran curiositat per aprendre-la. Si no ens veuen llegir, tampoc voldran fer-ho. El que és una obligació ja no és interessant, i per tant millor deixar de fer-ho.
La tranquil·litat que dóna no tindre pressa, ajudarà els fills a gestionar-se el temps, a gaudir del que aprenen a escola, i a poc a poc arribaran a ser autònoms.
El truc està en l'acompanyament, ja que amb el temps, agafen confiança en ells mateixos. Com més temps els hagem obligat, més ens costarà tornar a aquest punt, però sempre s'arriba. A mesura que veuen que nosaltres confiem en ells, ells també ho faran.
Nosaltres som l'espill en el qual es miren. Si ens veuen tranquils, ells estaran tranquils i podran seguir fent el que millor se'ls dona: aprendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada