El bagul dels records

Hi ha experiències de les quals aprens i t'acompanyen per un temps abans de caure al bagul dels records, on embolicades amb altres pensaments, acaben definitivament a l'oblit. La funció d'aquest blog va ser ordenar tots aquests records i salvar aquells més importants.

Ahir vaig fer una sessió en coteràpia amb una molt bona companya. Per la meua experiència com a terapeuta, el que portava la família es tractava d'una demanda difícil de recollir, doncs venien d'un dolor guardat des de feia molt de temps.

Abans que la família arribés, ella i jo havíem estat preparant la sessió, havíem comentat exercicis, havíem marcat pautes a observar, havíem parlat de la manera en què ens donaríem el torn de paraula... i en tot allò aquesta companya em va refrescar una pauta bàsica que feia temps que havia guardat al bagul dels records i que vagament recordava:

«Tota queixa està construïda per una petició»

La família feia temps que havia deixat de demanar i solament és comunicava mitjançant queixes. Amb açò, el que aconseguien era allunyar-se cada cop més els uns dels altres. Les queixes no feien que la resta de la família els donés allò que necessitaven, i en conseqüència tampoc cap d'ells feien res per atendre les queixes dels altres. Aquest cercle era el que definitivament els havia portat a consulta, encara que en aquell moment, ni ells ni nosaltres ho sabíem.

Durant tota la sessió vàrem estar traduint les queixes en demandes, recollint tot allò que era constructiu i redefinint allò que senyalava els altres. Volíem que la resta de la família no se sentira amenaçada ni qüestionada i que pogueren entendre el que els altres deien.

Quan no ens sentim escoltats posem molta energia en forma de ràbia, enfado i desconfiança. La nostra tasca va ser recollir totes aquestes emocions tan intenses i traduir-les a altres més neutres i fàcils d'entendre, el que suposà per a nosaltres, primer, haver de rebre-les sense sentir-nos amenaçats, per després a poc a poc anar descodificant-les.

Aquest matí, quan recordava la sessió pensava que les queixes són un fet que es repeteix més voltes del que pensem a la consulta, però també al nostre dia a dia. Quan escoltem queixes, ens costa veure la necessitat que hi ha al darrere, doncs ens sentim atacats i de primeres ens surt la necessitat de defensar-nos. Però quan nosaltres ens queixem, volem que els altres entenguen aquestes necessitats i endevinen el que han de fer per cuidar-nos (i sí, he dit endevinar, doncs a la queixa poques voltes afegim que és exactament el que necessitem). Però sobretot ens costa entendre que aquests dos processos són el mateix vist des de les dues perspectives.

«Tota queixa amaga una petició i aquesta està construïda per una necessitat no coberta»

Ahir la meua companya em va ajudar a treure aquest pensament del bagul dels records, i espere que no es torne a perdre embolicat entre altres records i per això faig aquest escrit.

Igualment espere que la família ho puga aprendre i tampoc ho oblide.

Pintures de guerra 2

Ahir vaig tindre una adolescent al despatx que venia amb les «pintures de guerra». Açò passa de tant en tant, que els adolescents necessiten amagar-se darrere d'un escut que els ajude a protegir-se. Venia amb les pintures de guerra de la seua tribu, cabells molt descuidats, penjolls amb fulles de marihuana, ulleres de no dormir, roba gran estil hip hop. En definitiva, havia vingut amb les pintures de la seua tribu, pintures que criden: no necessite res, jo ho puc tot. Res a veure amb la cara d'àngel d'altres dies, res a veure amb el que pot transmetre quan tot va bé.

En quant passen aquestes transformacions, puc asustar-me tal com ens sol passar, o puc relliscar entre les escletxes d'aquesta disfressa i imaginar com ha de ser la ferida oberta que hi ha baix d'aquesta armadura que els obliga a protegir-se d'aquesta manera tan contundent.
 

Aquest altre punt de vista em permet apropar-me a ells amb cura, respectant les seues pors, respectant el seu dolor i respectant els seus temps. Saber d'aquesta manera em permet no voler defensar-me dels seus atacs i sols em centre en com ajudar-la. Ignore les amenaces o els reptes que em puga dirigir. A voltes aquesta ha estat la seua manera de demanar ajuda, i tal volta és l'única que coneix.
De tant en tant, tothom necessita amagar-se darrere d'aquestes armadures que ens protegeix-se'n. El problema passa quan aquest es torna el nostre estat habitual doncs la gent que hauria de cuidar-nos i fer que tornarem, no ho sap fer o les seues atencions ens són massa doloroses.
 

Quan escolte que, s'ha de ser més dur, que ens hem d'imposar, que no ens poden véncer, m'adone com estem repetint models que no funcionen i que no responen a les necessitats dels adolescents, quan imposar empitjora la situació. Donar una medicina per a què cure una malaltia i veure que aquesta medicina no funciona, i com a remei tornar a donar la mateixa medicina, no és el millor dels mètodes per ajudar a algú.

Solc escoltar gent que insisteix a mostrar amb els seus ulls el que s'ha de fer, sense parar-se a escoltar ni mirar que l'està passant al seu voltant. Quan escolte dir que els xavals són dolents, que són rebels, que no fan cas, em semblen pistes que podem interpretar per saber on ha estat la negligència de l'adult. Aquestes pistes em són útils per saber per on començar a desmuntar l'armadura.
 

El que la vida m'ha ensenyat és que quan les coses són molt complicades, és més recomanable fer ús de les ferramentes del rellotger, de l'artesà, que no les del ferrer. No tocar res fins que no estem segurs del que estem fent, no trencar ni perdre cap peça, sempre amb la possibilitat de fer un pas enrere, sempre amb l'acord de tothom abans de fer el següent pas. Sols així entenc que es poden deixar enrere les armadures, i sols així entenc que els adolescents podran sentir-se tranquils per deixar enrere les pintures de guerra.