Aquest calidoscopi que és la vida

Les regles dels suburbis es poden mirar des de moltes perspectives. Normalment se'ns mostra una molt parcial, ja que qui està a dins no necessita parla-ne i qui parla és perquè no pertany. La veritat és que em considere un turista accidental enamorat d'aquest altre món, tan proper, tan igual i tan diferent.

He treballat a molts barris perifèrics amb joves molt violents i amb les seues famílies, i allí he fet grans amics, però el meu primer contacte en aquest món, fou al meu poble, on ens ajuntàvem gent de tota valència sense importar-nos de quin barri veníem.

Quan jo tenia 18 anys em van furtar la bicicleta que utilitzava per desplaçar-me per la ciutat. Com no! en les setmanes següents vaig estar contant a tothom com d'enfadat i trist m'havia sentit.

Com ja he dit, al poble ens ajuntàvem gent de tota valència i no sempre sabíem massa a que ens dedicàvem quan no estàvem al poble. Ens unia l'edat, les nits d'estiu a la fresca, molts cafés i anys d'anècdotes.

Al arribar al meu poble amb la història, un dels meus amics, em va dir molt tranquil: «quina bicicleta vols?». Vaig començar a contar-li que «em feia igual, que volia una mountain bike normaleta per anar per la ciutat, com la que ja tenia». «¡Home!, ja que l'he de furtar-te-la, aprofita i digues-me quina vols!». Aquell amic s'estava oferint a reparar la injustícia que havien comés amb mi, furtant no la mateixa bicicleta, sinó oferint-se a aconseguir-me una millor.

És un codi de pertinença, de protecció, de tribu, que tot i no acceptar el gest, em va ajudar a curar la ferida. A partir d'aquell moment, vaig deixar de parlar de la bicicleta i vaig començar a parlar d'aquell amic que s'havia oferit a reparar el meu dolor de la manera que ell podia i sabia. Mai vaig pensar que podia assemblar-se a aquell que m'havia furtat la bicicleta, doncs a aquest, jo el coneixia i era bona gent...

Amb els anys el vaig perdre la pista, però jo continue recordant aquesta anècdota. Veig aquest amic en molts dels joves que cometen delictes i amb els que he tingut el gust de passar bones i males estones.

Poder veure els joves des d'aquest calidoscopi que és la vida, ens permet veure'ls en altres ulls. Ens permet veure joves sensibles, necessitats, disposats a fer les coses des d'allà on ells saben.

Les esportives que ens agraden

Després de molts anys, avui en dia, encara tinc present un dels primers xavals amb els quals vaig treballar. No diré l'any però en aquella època els mòbils sols podien telefonar, els ordinadors encara no eren portàtils i internet era tota una novetat.

Treballava a un ajuntament com educador de famílies i visitava aquestes als seus domicilis dues voltes per setmana. La família d'aquell jove va entrar a formar part del programa en el qual jo treballava a causa de tot el que ell estava fent. El jove tenia 14 anys i mesurava quasi 1'90 m. D'ell m'havien contat que era absentista escolar, que havia tingut alguns episodis de violència al domicili amb la mare, que era incapaç de seguir les normes que tenia marcades a casa, i algunes altres perles.
Quan vaig fer-me càrrec de la família i per fi el vaig conéixer, no vaig trobar en aquell xic que tanta por havia de fer-me res del que m'havien contat. Vaig conéixer un jove atent, amable, capaç de mantenir una conversa, d'enraonar i de controlar la ira.

Vaig estar acudint a la seua casa cert temps. Alguns dies la mare ens deixava entrar a la casa i altres havíem de quedar-nos al carrer, doncs, no ens obria la porta ni a ell ni a mi.

Un d'aquests dies que ens tocava estar al carrer, anàvem passejant pel poble, i parlant d'allò de sempre: l'escola, la mare, el seu caràcter, ...

Així, caminant caminant, vam anar a parar a una tenda d'esports. Va preguntar-me si podíem entrar a mirar unes esportives que li calien, era el primer any que eren de colors fluorescents verd, groc o taronja, i tots els xavals de la seua edat les duien. Era la gran novetat de la temporada.
- Quines sabates t'agraden?- em va preguntar en entrar a la tenda.

Vaig senyalar-li unes del meu gust, blanques segurament, prou clàssiques segur.

... La conversa continuava al voltant de què podria fer els següents dos anys sense anar a classe ni poder treballar... però vaig veure que em mirava molt fort... i tallant la conversa, em va dir: «has de pensar en les sabates que m'agraden i no en les que t'agradaren a tu»... llavors agafà unes botes de muntanya del meu estil i em va dir: «són aquestes les que t'agradaven, veritat?»... «Home clar!» vaig dir-li... efectivament, eren les que més m'agradaven de la tenda...

«He vist com vesteixes i he triat les que pensava que eren més del teu estil».

Després d'uns segons, vaig tornar a mirar l'aparador ple de sabates. Vaig buscar les que més cridaven l'atenció pel seu color fluorescent, aquelles que mai no em compraria., i vaig dir-li que aquelles creia que eren les més apropiades per a ell... Amb un gran somriure, va demanar el seu número i se les va reservar per anar un altre dia amb la seua mare. Eren les que a ell més li havien agradat d'un principi.

A partir d'aquell moment vaig saber que havia de posar-me en la pell del xaval per tal d'entendre'l, i des de la seua pell ajudar-lo. Aquesta vivència m'ha ajudat moltes voltes en el meu treball i tal volta per açò encara la tinc tan present.

A voltes pense que vaig poder entrar al seu món en el moment en què va comprovar que podia entendre'l, que podia posar-me en la seua pell. No sé si haguera estat igual, si hagués triat una altra sabata i no la que a ell li agradava.

El dia que ens vam acomiadar, ell tornava a anar a l'institut. Aquell dia em va regalar un punt de llibre, ja que havia vist que a mi m'agradava llegir.