divendres, 27 de maig del 2016

Per què ens menteixen els nostres fills?

Es tracta d'un dels motius pels quals pares/mares i els fills adolescents més voltes discuteixen, i que més dificultat tenim per assumir com a part de la relació.

Quan els fills diuen que han aprovat, però en realitat han suspés 8; O quan diuen que van a dormir a casa d'un amic, però realment estaran tota la nit de festa fins que es faça de dia; O quan ens conten que els seus amics fumen o beuen, i que l'han provat però no els ha agradat; O quan tenen un «parte» a l'escola però ells no han fet res, que sols estaven mirant;... no ens adonem que es tracten de mentides que protegeixen la relació.

Quin fill vol decebre els seus pares? Que alce el braç.

I si la decepció ve acompanyada de càstig? Si havia algú que tenia el braç alçat, segur que ja l'ha abaixat.

Com volem evitar les mentides, quan la nostra resposta passa pels càstigs, agafar distàncies,... el que se sol dir: prendre mesures.

Quan un adult pregunta a un altre que fer amb les mentides del seu fill, tothom respon a l'uníson: Has de castigar, no t'ha de prendre el pèl, has d'ensenyar qui mana,... la meua experiència professional és que la conseqüència d'açò són més mentides. Allò que he aprés en tots aquests anys és que el que és sa i que pot fer recuperar la bona relació amb els fills, és tornar a estar a prop, fer-los saber que som els referents a buscar en moments difícils, i no pas a aquells als qui s'ha d'amagar tot allò que els està passant.

Saber-nos capaços de donar respostes que ajuden a superar la situació difícil, ens enforteix com a referents, i permet que les mentides desapareguen. Quan els fills ens saben capaços, deixen de tindre por de (i per) nosaltres i deixen de protegir-se (-nos). Així les mentides deixen de ser necessàries en la relació.

Transmetre la certesa als fills que el millor que poden fer és compartir experiències, desitjos, inquietuds... permetrà als fills fer de fills, i als adults fer de pares i mares.

Aquestes mentides del paràgraf anterior, quan les escoltava pensava que es tractaven de peticions d'ajuda, que es tractaven de les necessitats dels joves de protegir la relació amb els seus pares. El que podia llegir entre línies era:

- Pare i mare, em passa alguna cosa a l'escola que no sóc capaç d'estar a l'altura dels meus companys;

- Ja sóc gran i vull fer coses noves amb els meus amics. Entenc que podeu patir doncs no sé si esteu preparats;

- Al meu voltant estan passant coses noves, que tothom ho fa i jo no sé si ho he de fer;

- Vaig fer una cosa a l'escola que no havia de fer, i ho sé, però em fa vergonya reconéixer.

Hi ha diferents motius per mentir: per aconseguir allò que volem i que no ens volen donar, per amagar allò que sabem que l'altra persona no podrà entendre, per evitar una decepció,... totes aquestes maneres de mentir, amaguen una desconfiança i vénen a dir: Crec que no vas a poder entendre'm.

La mentida s'utilitza quan hem aprés que les respostes d'aquells que ens envolten no podrà atendre les nostres necessitats de protecció. Llavors distorsionem la realitat i l'acomoden al que l'altra persona espera, per tal de no decebre'l, per tal de no fer que l'altra persona s'allunye.

Quan no estem segurs si l'altra persona ens podrà sostindre'ns, el més fàcil és que amaguem la realitat amb mentides. D'aquesta manera, aprenem a protegir la relació. I com més la protegim, més lluny estem nosaltres de la realitat, fins que la distancia ja és insalvable.

Açò, i solament açò, és la mentida, un recurs que normalment utilitzem per protegir aquells que tenim a prop, i estimem. La resta són les nostres pors.

dimecres, 11 de maig del 2016

Avui no he fet els deures del meu fill


Moltes famílies venen a consulta amb una demanda molt concreta: el seu fill no és capaç de concentrar-se i aprendre. La seua carta de presentació és: «ja ho hem provat tot i res funciona,..., el meu fill suspén i ja no sabem que fer».

I amb aquesta informació, no puc deixar de preguntar-me que impliquen aquests «tot».

En general, les famílies han provat tot el que provaria un mestre, però rarament el que provaria un pare. Una qüestió que hauríem de tenir clara és com l'aprenentatge a casa ha de poder ser diferent del que trobem a les escoles: A les aules, sols hi ha un mestre per cada molts alumnes, però a casa hi sol haver un adult per cada xiquet, o millor dit, un pare o mare per un fill.

Quan parlem de fracàs escolar, ometem el fracàs que sentim com a família. En eixos moments ens entren les preses per resoldre els problemes i deixem de mirar el nostre fill, per centrar-nos en els resultats acadèmics. Passem a invertir més temps en els estudis, que en escoltar allò que l'ha passat. Quan preguntem per les notes més que pels jocs amb els companys al pati, alguna cosa s'ha trencat en la relació. Després vindran les mentides, el desordre i altres qüestions, i ens sorprendre'm preguntant-nos d'on han eixit tots aquests problemes.

Som els pares i no els mestres els que posem pressió als resultats acadèmics sense adonar-nos-en. El que deuria ser un joc passa a ser una obligació, i el que s'aprenia espontàniament, ara caldrà dedicar-li molt de temps.

Per escapar d'aquesta situació, hi ha un mètode que fa molts anys practique, i que altres pares m'han assegurat que els ha ajudat. És una recepta fàcil, però no per això menys efectiva que altres. Sols demana temps. Un temps que estem invertint entre enfados, mal de caps, discussions, i altres activitats completament prescindibles. El mètode és el següent:

- Agafem un llibre i ens posem a estudiar/llegir al costat del nostre fill, i estem amb ell mentre estudia.

- Posem en la taula una beguda per a cadascun, alguna cosa per picar, i l'acompanyem, igual que faríem si estiguérem mirant la tele o jugant al parxís: sense presses, sense dir-li que ha de fer, sense dir-li que porta mitja hora i encara no ha acabat, sense deixar que els arribe la pressió amb la qual la societat apreta als adults.

Hi ha dos conceptes importants en aquest mètode: El primer d'ells és estar pròxims i ser accessibles per estar just en el moment en què ens necessiten, just quan apareix la por a equivocar-se i just per donar-los confiança per continuar; El segon és la necessitat dels xiquets de tindre models als quals copiar, ja que l'aprenentatge per imitació és molt important en aquestes edats.

Els fills són esponges que copien allò que veuen dels adults, i alhora, són fràgils com cristalls. Necessiten algú que els done seguretat i alhora en el que es puguen veure reflectits.

Igual que quan els ensenyem a anar en bicicleta, no els podem deixar sols i és convenient que estem a prop per fer-los sentir segurs, així, en els estudis passa el mateix. No podem deixar-los sols de primeres. Igual com per incentivar-los a aprendre a anar en bicicleta cal que ens vegen fer ús d'ella, per tal d'incentivar-los en els estudis ens han de veure llegir, aprendre i estudiar.

Els fills no entendran que els demanem que facen alguna cosa que nosaltres no fem mai... Si no ens veuen fer alguna cosa, aquesta no tindran interés per a ells i no tindran curiositat per aprendre-la. Si no ens veuen llegir, tampoc voldran fer-ho. El que és una obligació ja no és interessant, i per tant millor deixar de fer-ho.

La tranquil·litat que dóna no tindre pressa, ajudarà els fills a gestionar-se el temps, a gaudir del que aprenen a escola, i a poc a poc arribaran a ser autònoms.

El truc està en l'acompanyament, ja que amb el temps, agafen confiança en ells mateixos. Com més temps els hagem obligat, més ens costarà tornar a aquest punt, però sempre s'arriba. A mesura que veuen que nosaltres confiem en ells, ells també ho faran.

Nosaltres som l'espill en el qual es miren. Si ens veuen tranquils, ells estaran tranquils i podran seguir fent el que millor se'ls dona: aprendre.