Es tracta d'un dels motius pels quals pares/mares i els fills
adolescents més voltes discuteixen, i que més dificultat tenim per
assumir com a part de la relació.
Quan els fills diuen
que han aprovat, però en realitat han suspés 8; O quan diuen que van a
dormir a casa d'un amic, però realment estaran tota la nit de festa fins
que es faça de dia; O quan ens conten que els seus amics fumen o beuen,
i que l'han provat però no els ha agradat; O quan tenen un «parte» a
l'escola però ells no han fet res, que sols estaven mirant;... no ens
adonem que es tracten de mentides que protegeixen la relació.
Quin fill vol decebre els seus pares? Que alce el braç.
I si la decepció ve acompanyada de càstig? Si havia algú que tenia el braç alçat, segur que ja l'ha abaixat.
Com
volem evitar les mentides, quan la nostra resposta passa pels càstigs,
agafar distàncies,... el que se sol dir: prendre mesures.
Quan
un adult pregunta a un altre que fer amb les mentides del seu fill,
tothom respon a l'uníson: Has de castigar, no t'ha de prendre el pèl,
has d'ensenyar qui mana,... la meua experiència professional és que la
conseqüència d'açò són més mentides. Allò que he aprés en tots aquests
anys és que el que és sa i que pot fer recuperar la bona relació amb els
fills, és tornar a estar a prop, fer-los saber que som els referents a
buscar en moments difícils, i no pas a aquells als qui s'ha d'amagar tot
allò que els està passant.
Saber-nos capaços de donar
respostes que ajuden a superar la situació difícil, ens enforteix com a
referents, i permet que les mentides desapareguen. Quan els fills ens
saben capaços, deixen de tindre por de (i per) nosaltres i deixen de
protegir-se (-nos). Així les mentides deixen de ser necessàries en la
relació.
Transmetre la certesa als fills que el millor
que poden fer és compartir experiències, desitjos, inquietuds...
permetrà als fills fer de fills, i als adults fer de pares i mares.
Aquestes
mentides del paràgraf anterior, quan les escoltava pensava que es
tractaven de peticions d'ajuda, que es tractaven de les necessitats dels
joves de protegir la relació amb els seus pares. El que podia llegir
entre línies era:
- Pare i mare, em passa alguna cosa a l'escola que no sóc capaç d'estar a l'altura dels meus companys;
- Ja sóc gran i vull fer coses noves amb els meus amics. Entenc que podeu patir doncs no sé si esteu preparats;
- Al meu voltant estan passant coses noves, que tothom ho fa i jo no sé si ho he de fer;
- Vaig fer una cosa a l'escola que no havia de fer, i ho sé, però em fa vergonya reconéixer.
Hi
ha diferents motius per mentir: per aconseguir allò que volem i que no
ens volen donar, per amagar allò que sabem que l'altra persona no podrà
entendre, per evitar una decepció,... totes aquestes maneres de mentir,
amaguen una desconfiança i vénen a dir: Crec que no vas a poder
entendre'm.
La mentida s'utilitza quan hem aprés que
les respostes d'aquells que ens envolten no podrà atendre les nostres
necessitats de protecció. Llavors distorsionem la realitat i l'acomoden
al que l'altra persona espera, per tal de no decebre'l, per tal de no
fer que l'altra persona s'allunye.
Quan no estem
segurs si l'altra persona ens podrà sostindre'ns, el més fàcil és que
amaguem la realitat amb mentides. D'aquesta manera, aprenem a protegir
la relació. I com més la protegim, més lluny estem nosaltres de la
realitat, fins que la distancia ja és insalvable.
Açò,
i solament açò, és la mentida, un recurs que normalment utilitzem per
protegir aquells que tenim a prop, i estimem. La resta són les nostres
pors.
