dijous, 19 de novembre del 2015

Pintures de guerra




Cada generació ha tingut les seues pròpies «pintures de guerra»: el símbol de la marihuana, pírcings, tatuatges, rastres, tupés, crestes, jaquetes de pell o de pana. Més prop estan «la mohicana», les dilatacions, la roba amb la marca ben visible o sempre vestir d'un mateix color, tres o deu talles més grans, complements histriònics o absència total d'aquests, amb referències a grups de música o clubs esportius,...
Tot açò és la part obvia de les «pintures de guerra» que tots podem veure, però també trobem altres pintures més subtils com ara les frases fetes que repeteixen, la forma de saludar, el to de veu (sí, no serà el mateix a un grup d'EMOs que a un de latins), les postures dels cossos o la cadència dels moviments, els temes que els ocupen i els interessen, l'ús habitual o no de drogues i les varietats que consumeixen...
Les «pintures de guerra» les he vistes des de fa molts anys, en tot tipus de xavals. Són símbols de tribu que ens fa veure el grup i no la persona, que ens donen pistes de com es comportaran, de com ens parlaran, de què els pot interessar... Però també ens amaga el xaval, el camufla entre el nostre desconeixement i els nostres prejudicis... i comencem a relacionar-nos amb ell des d'aquest estereotip.
M'agrada parar-me a observar aquestes pintures i sempre m'han cridat l'atenció. He passat hores mirant xavals als diferents treballs que he tingut i he aprés a reconéixer moltes d'elles. Cada marca té un significat no escrit, dirigit a què la tribu sàpiga que aquell que la duu hi forma part, però alhora té un segon significat en què aconsegueix que cada membre se senta diferent de la resta, l'ajuda a sentir-se únic.
Recorde xavals sempre amb la mateixa sudadera, ja que era la que el feia reconeixible dins del grup, altre amb una gorra que l'acompanyava a totes parts, un grup amb les arracades del cantant de o el jugador tal, ulleres daurades,... elements fetitxes que com a carnet de clubs privats he vist exhibir a tot aquell que tinguera curiositat, per dir aquest sóc jo i aquests els meus amics, la meua família.
Amb el temps aprens a llegir aquest llenguatge, a entendre la seua fragilitat. Amb el temps resulta fàcil imaginar els membres d'un grup i saber les seues individualitats. Generalment els grups solen repetir les seues estructures i solen utilitzar uns símbols aproximats.
Tan senzill que em resulta imaginar un grup de xavals canviant de pintures i com d'impossible em resulta fer-ho sense que canvien els edificis que els envolten, sense que canvien les escoles a les quals van i sense que canvien les cases on aniran a dormir quan deixen el parc, em fa pensar que tal volta les pintures no solament les decideixen els propis xavals, sinó que la societat els ajuda a triar aquestes pintures. Fins i tot em sorprén tot el que tenen en comú aquests grups encara que els canvies de barri, de família i de «pintures de guerra».



diumenge, 8 de novembre del 2015

Responent curiositats

Quan comences un treball nou, al principi, és normal preocupar-se per qüestions pràctiques que et permeten treballar millor, però a mesura que passa el temps, comencen a aparéixer altres inquietuds menys terrenals.
Fa uns mesos Alfons, el pare d'un amic, em va fer entrega d'uns manuals de psicologia per adolescents escrits sobre l'any 1952, i pegant-los una ullada vaig veure que ja hi havien escrits que parlaven sobre l'adolescència com una etapa transcendental en el creixement de les persones, molt abans d'aquesta data. A aquests llibres hi havia referències a bibliografia anterior. Açò va fer preguntar-me des de quan existien aquestes dificultats intergeneracionals que tant preocupen la nostra societat.
Van ser tres preguntes les que em venien al cap reiteradament, així que vaig posar-me a buscar la resposta a cada una d'elles. 1) Quin era l'origen del terme adolescència i quan s'havia començat a utilitzar? 2) Que volia dir adolescència? 3) Des de quan es vivia aquesta etapa evolutiva com un període convuls i difícil?
  • Així, en resposta a la primera pregunta, vaig trobar que l'ús de la paraula adolescent té el seu origen en la paraula grega adolecere, que vol dir «créixer», i va estar el psicòleg i educador F. Stanley Hall qui a 1904, fou el primer a fer ús dins de la literatura científica, per referir-se a l'etapa evolutiva que comprenia el pas de la infantesa a l'edat adulta.
  • La segona pregunta no tenia una resposta clara, ja que a diferents llocs trobava diferents respostes. Una qüestió que sí que es repetia és que varia segons la societat, la persona, el genere, les vivències personals,... Per agafar com a referència una definició entre totes, l'Organització Mundial de la Salut diu que l'adolescència és: «l'etapa que va entre els 11 i els 19 anys, amb dues fases compreses entre els 12 i els 14 anys i la segona entre els 15 i els 19 anys, encara que no és uniforme i canvia segons el grup social que es considere».
  • Ara, la resposta que més m'ha sorprés ha estat la tercera:
A la nostra joventut li agrada el luxe i és mal educada, no fa cas de l'autoritat i no té respecte pels majors. Els nostres fills avui són uns verdaders tirans. Ells no es posen en peu quan entra una persona anciana. Responen als seus pares i són simplement malvats”,
atribuïda a Sòcrates (470-399 AC)... fa més de 2000 anys!!!