dijous, 17 de desembre del 2015

Aquest calidoscopi que és la vida


Les regles dels suburbis es poden mirar des de moltes perspectives. Normalment se'ns mostra una molt parcial, ja que qui està a dins no necessita parla-ne i qui parla és perquè no pertany. La veritat és que em considere un turista accidental enamorat d'aquest altre món, tan proper, tan igual i tan diferent.

He treballat a molts barris perifèrics amb joves molt violents i amb les seues famílies, i allí he fet grans amics, però el meu primer contacte en aquest món, fou al meu poble, on ens ajuntàvem gent de tota valència sense importar-nos de quin barri veníem.

Quan jo tenia 18 anys em van furtar la bicicleta que utilitzava per desplaçar-me per la ciutat. Com no! en les setmanes següents vaig estar contant a tothom com d'enfadat i trist m'havia sentit.

Com ja he dit, al poble ens ajuntàvem gent de tota valència i no sempre sabíem massa a que ens dedicàvem quan no estàvem al poble. Ens unia l'edat, les nits d'estiu a la fresca, molts cafés i anys d'anècdotes.

Al arribar al meu poble amb la història, un dels meus amics, em va dir molt tranquil: «quina bicicleta vols?». Vaig començar a contar-li que «em feia igual, que volia una mountain bike normaleta per anar per la ciutat, com la que ja tenia». «¡Home!, ja que l'he de furtar-te-la, aprofita i digues-me quina vols!». Aquell amic s'estava oferint a reparar la injustícia que havien comés amb mi, furtant no la mateixa bicicleta, sinó oferint-se a aconseguir-me una millor.

És un codi de pertinença, de protecció, de tribu, que tot i no acceptar el gest, em va ajudar a curar la ferida. A partir d'aquell moment, vaig deixar de parlar de la bicicleta i vaig començar a parlar d'aquell amic que s'havia oferit a reparar el meu dolor de la manera que ell podia i sabia. Mai vaig pensar que podia assemblar-se a aquell que m'havia furtat la bicicleta, doncs a aquest, jo el coneixia i era bona gent...

Amb els anys el vaig perdre la pista, però jo continue recordant aquesta anècdota. Veig aquest amic en molts dels joves que cometen delictes i amb els que he tingut el gust de passar bones i males estones.

Poder veure els joves des d'aquest calidoscopi que és la vida, ens permet veure'ls en altres ulls. Ens permet veure joves sensibles, necessitats, disposats a fer les coses des d'allà on ells saben.


dimecres, 2 de desembre del 2015

Les esportives que ens agraden


Després de molts anys, avui en dia, encara tinc present un dels primers xavals amb els quals vaig treballar. No diré l'any però en aquella època els mòbils sols podien telefonar, els ordinadors encara no eren portàtils i internet era tota una novetat.
Treballava a un ajuntament com educador de famílies i visitava aquestes als seus domicilis dues voltes per setmana. La família d'aquell jove va entrar a formar part del programa en el qual jo treballava a causa de tot el que ell estava fent. El jove tenia 14 anys i mesurava quasi 1'90 m. D'ell m'havien contat que era absentista escolar, que havia tingut alguns episodis de violència al domicili amb la mare, que era incapaç de seguir les normes que tenia marcades a casa, i algunes altres perles.
Quan vaig fer-me càrrec de la família i per fi el vaig conéixer, no vaig trobar en aquell xic que tanta por havia de fer-me res del que m'havien contat. Vaig conéixer un jove atent, amable, capaç de mantenir una conversa, d'enraonar i de controlar la ira.
Vaig estar acudint a la seua casa cert temps. Alguns dies la mare ens deixava entrar a la casa i altres havíem de quedar-nos al carrer, doncs, no ens obria la porta ni a ell ni a mi.
Un d'aquests dies que ens tocava estar al carrer, anàvem passejant pel poble, i parlant d'allò de sempre: l'escola, la mare, el seu caràcter, ...
Així, caminant caminant, vam anar a parar a una tenda d'esports. Va preguntar-me si podíem entrar a mirar unes esportives que li calien, era el primer any que eren de colors fluorescents verd, groc o taronja, i tots els xavals de la seua edat les duien. Era la gran novetat de la temporada.
- Quines sabates t'agraden?- em va preguntar en entrar a la tenda.
Vaig senyalar-li unes del meu gust, blanques segurament, prou clàssiques segur.
... La conversa continuava al voltant de què podria fer els següents dos anys sense anar a classe ni poder treballar... però vaig veure que em mirava molt fort... i tallant la conversa, em va dir: «has de pensar en les sabates que m'agraden i no en les que t'agradaren a tu»... llavors agafà unes botes de muntanya del meu estil i em va dir: «són aquestes les que t'agradaven, veritat?»... «Home clar!» vaig dir-li... efectivament, eren les que més m'agradaven de la tenda...
«He vist com vesteixes i he triat les que pensava que eren més del teu estil».
Després d'uns segons, vaig tornar a mirar l'aparador ple de sabates. Vaig buscar les que més cridaven l'atenció pel seu color fluorescent, aquelles que mai no em compraria., i vaig dir-li que aquelles creia que eren les més apropiades per a ell... Amb un gran somriure, va demanar el seu número i se les va reservar per anar un altre dia amb la seua mare. Eren les que a ell més li havien agradat d'un principi.
A partir d'aquell moment vaig saber que havia de posar-me en la pell del xaval per tal d'entendre'l, i des de la seua pell ajudar-lo. Aquesta vivència m'ha ajudat moltes voltes en el meu treball i tal volta per açò encara la tinc tan present.
A voltes pense que vaig poder entrar al seu món en el moment en què va comprovar que podia entendre'l, que podia posar-me en la seua pell. No sé si haguera estat igual, si hagués triat una altra sabata i no la que a ell li agradava.
El dia que ens vam acomiadar, ell tornava a anar a l'institut. Aquell dia em va regalar un punt de llibre, ja que havia vist que a mi m'agradava llegir.

dijous, 19 de novembre del 2015

Pintures de guerra




Cada generació ha tingut les seues pròpies «pintures de guerra»: el símbol de la marihuana, pírcings, tatuatges, rastres, tupés, crestes, jaquetes de pell o de pana. Més prop estan «la mohicana», les dilatacions, la roba amb la marca ben visible o sempre vestir d'un mateix color, tres o deu talles més grans, complements histriònics o absència total d'aquests, amb referències a grups de música o clubs esportius,...
Tot açò és la part obvia de les «pintures de guerra» que tots podem veure, però també trobem altres pintures més subtils com ara les frases fetes que repeteixen, la forma de saludar, el to de veu (sí, no serà el mateix a un grup d'EMOs que a un de latins), les postures dels cossos o la cadència dels moviments, els temes que els ocupen i els interessen, l'ús habitual o no de drogues i les varietats que consumeixen...
Les «pintures de guerra» les he vistes des de fa molts anys, en tot tipus de xavals. Són símbols de tribu que ens fa veure el grup i no la persona, que ens donen pistes de com es comportaran, de com ens parlaran, de què els pot interessar... Però també ens amaga el xaval, el camufla entre el nostre desconeixement i els nostres prejudicis... i comencem a relacionar-nos amb ell des d'aquest estereotip.
M'agrada parar-me a observar aquestes pintures i sempre m'han cridat l'atenció. He passat hores mirant xavals als diferents treballs que he tingut i he aprés a reconéixer moltes d'elles. Cada marca té un significat no escrit, dirigit a què la tribu sàpiga que aquell que la duu hi forma part, però alhora té un segon significat en què aconsegueix que cada membre se senta diferent de la resta, l'ajuda a sentir-se únic.
Recorde xavals sempre amb la mateixa sudadera, ja que era la que el feia reconeixible dins del grup, altre amb una gorra que l'acompanyava a totes parts, un grup amb les arracades del cantant de o el jugador tal, ulleres daurades,... elements fetitxes que com a carnet de clubs privats he vist exhibir a tot aquell que tinguera curiositat, per dir aquest sóc jo i aquests els meus amics, la meua família.
Amb el temps aprens a llegir aquest llenguatge, a entendre la seua fragilitat. Amb el temps resulta fàcil imaginar els membres d'un grup i saber les seues individualitats. Generalment els grups solen repetir les seues estructures i solen utilitzar uns símbols aproximats.
Tan senzill que em resulta imaginar un grup de xavals canviant de pintures i com d'impossible em resulta fer-ho sense que canvien els edificis que els envolten, sense que canvien les escoles a les quals van i sense que canvien les cases on aniran a dormir quan deixen el parc, em fa pensar que tal volta les pintures no solament les decideixen els propis xavals, sinó que la societat els ajuda a triar aquestes pintures. Fins i tot em sorprén tot el que tenen en comú aquests grups encara que els canvies de barri, de família i de «pintures de guerra».



diumenge, 8 de novembre del 2015

Responent curiositats

Quan comences un treball nou, al principi, és normal preocupar-se per qüestions pràctiques que et permeten treballar millor, però a mesura que passa el temps, comencen a aparéixer altres inquietuds menys terrenals.
Fa uns mesos Alfons, el pare d'un amic, em va fer entrega d'uns manuals de psicologia per adolescents escrits sobre l'any 1952, i pegant-los una ullada vaig veure que ja hi havien escrits que parlaven sobre l'adolescència com una etapa transcendental en el creixement de les persones, molt abans d'aquesta data. A aquests llibres hi havia referències a bibliografia anterior. Açò va fer preguntar-me des de quan existien aquestes dificultats intergeneracionals que tant preocupen la nostra societat.
Van ser tres preguntes les que em venien al cap reiteradament, així que vaig posar-me a buscar la resposta a cada una d'elles. 1) Quin era l'origen del terme adolescència i quan s'havia començat a utilitzar? 2) Que volia dir adolescència? 3) Des de quan es vivia aquesta etapa evolutiva com un període convuls i difícil?
  • Així, en resposta a la primera pregunta, vaig trobar que l'ús de la paraula adolescent té el seu origen en la paraula grega adolecere, que vol dir «créixer», i va estar el psicòleg i educador F. Stanley Hall qui a 1904, fou el primer a fer ús dins de la literatura científica, per referir-se a l'etapa evolutiva que comprenia el pas de la infantesa a l'edat adulta.
  • La segona pregunta no tenia una resposta clara, ja que a diferents llocs trobava diferents respostes. Una qüestió que sí que es repetia és que varia segons la societat, la persona, el genere, les vivències personals,... Per agafar com a referència una definició entre totes, l'Organització Mundial de la Salut diu que l'adolescència és: «l'etapa que va entre els 11 i els 19 anys, amb dues fases compreses entre els 12 i els 14 anys i la segona entre els 15 i els 19 anys, encara que no és uniforme i canvia segons el grup social que es considere».
  • Ara, la resposta que més m'ha sorprés ha estat la tercera:
A la nostra joventut li agrada el luxe i és mal educada, no fa cas de l'autoritat i no té respecte pels majors. Els nostres fills avui són uns verdaders tirans. Ells no es posen en peu quan entra una persona anciana. Responen als seus pares i són simplement malvats”,
atribuïda a Sòcrates (470-399 AC)... fa més de 2000 anys!!!

dijous, 22 d’octubre del 2015

Andreu


Sabeu quan ensenyes una cosa que t'entusiasma a un amic i de seguida es converteix en un expert i tu et sents incapaç al seu costat? Quan ensenyes a jugar a un joc i a la següent partida ja saps que mai vas a tornar a guanyar? Aquesta és una experiència habitual quan ensenye qualsevol cosa a un a adolescent i la fa seua. Això de que l'adolescència és un període d'apatia és cert, però també és un període de grans passions sense mesura. És el preu que té no conèixer els nostres límits i actuar sense la prudència que comporta l'edat. Costa despertar-los, però un cop desperts és difícil saber fins on arribaran.
Açò em va passar amb Andreu, un jove que vaig conèixer ara fa un any. Ell era i és un jove amb moltes inquietuds: l'agradava el basket, l'art, l'skate, el cine, la música, la fotografia, les xiques, estar amb els amics... i tenia clar que volia estudiar batxillerat artístic.
Ho tenia tot per ser feliç, però patia d'agorafòbia el que l'impedia fer moltes de les coses que més l'agradaven. No podia anar a veure les amistats de l'skate doncs vivien a altres pobles i viatjar en transport públic era una qüestió inimaginable. Per la mateixa raó, tampoc podia anar a veure exposicions que l'interessaven i que la seua germana major li recomanava o anar a concerts, tot i ser altra de les seues gran passions. Ni tan es vol s'ho podia plantejar. Quedar-se a dormir a València a casa dels seu millor amic, suposava una serie de renuncies i condicionants que poques voltes es podien donar. Però el que més li pesava era saber que no podria estudiar allò que l'entusiasmava doncs per anar a l'institut havia d'agafar el metro diàriament durant dos anys i sols eixa idea el paralitzava.
Vam fer un treball durant uns mesos i vam estar parlant, de pel·lícules, de música i de llibres. Poc o res de la por als espais oberts. Vam canviar el motiu de la consulta del «tinc por» al «mira el que estas perdent-te», i sense saber com, Andreu va començar a no voler pedres res de tot el que l'agrada.


L'altre dia em va tocar per dir-me que el curs havia estat genial, que sense estudiar era dels alumnes que millors notes treia, que havia tingut moments crítics on havia retornat la por, però que els plans l'havien semblat massa interessants com per deixar-los córrer. Em contava que havia anat a concerts on coneixia els músics, que s'havia quedat a dormir a València com un fet normal, i que quan no havia anat a fer skate havia estat perquè tenia altres plans millors.
Vam estar parlant de llibres, música i pel·lícules, però ara em pegava mil voltes. Em parlava de la filmografia de directors dels quals jo sols coneixia una o dues pel·lícules. Em parlava de llibres actuals i clàssics que jo volguera haver llegit però que encara no he tingut temps. Vaig acabar demanant-li que em fes un llistat, igual com jo se les feia un any abans. Per mi fou un moment molt enriquidor, trobar-me que algú a qui has guiat per un territori desconegut per a d'ell, ara l'ha fet seu i és ell qui et porta.
A la consulta no sempre saps el que vas a trobar-te, i més voltes del que sembla, el que ens deixen es igual de valuós com el que se'n porten. No em canse de dir que el procés terapèutic és un procés compartit.

dijous, 17 de setembre del 2015

El fill d'uns amics plenament adolescent




Sobre l'ús del llenguatge, hi ha una anècdota que recorde amb estima.

Era estiu i estava a la piscina d'un càmping, amb el fill d'uns amics que en eixe moment tenia 13 anys. És un jove amb molta curiositat, i em preguntava sobre un curs que havia donat uns dies abans i en especial l'explicava com la comunicació i el llenguatge afecten les persones i les nostres emocions.

L'explicava fins a quin punt ens podem sentir bé quan ens sentim escoltats. Com en saber-se escoltats la sensació de calma i tranquil·litat ens inunda i la ira desapareix. I sobretot, com quan no ens sentim escoltats ens passa just el contrari, ens alterem, augmenta el malestar dins nostre i quan la situació es dóna de manera continuada acabem per perdre els nervis. Com quan açò passa, alcem la veu, gesticulem i acabem fent tot el possible per fer que ens entenguen, i tot sense ser conscients del que ens està passant. I si tot i això, continuem sense sentir-nos escoltats, finalment pensarem que la persona que tenim davant te problemes d'oïda o que és estúpida.

Lander, que així es diu el fill dels amics, no ho acabava de tindre clar el que jo l'estava explicant i va decidir posar en pràctica tot allò que l'acabava de contar.
La seua mare va arribar en eixe moment i va demanar-li que li donés les ulleres de nadar que tenia al costat.

- Per a què vols que t'aprope la tovallola?

- T'he demanat les ulleres.

- Mare, les ulleres de sol les tinc a la caravana.

- Les ulleres de bussejar!

- Les ulleres de bussejar són del meu germà.

- Lander, pots apropar-me les ulleres de bussejar que estan allí i que són del teu germà?

La conversa no va allargar-se més de dos minuts però Lander va poder comprovar com la seua mare s'enfadava en molt poc temps, alçava la veu, gesticulava. En apropar-li les ulleres a la seua mare va veure com es calmava en un segon.

He de dir que ens va tocar explicar a la mare el que havia passat, sobretot després de veure les risses que ens portàvem i com això feia que es tornara a enfadar. Tot va acabar bé, però ens demanà que si havíem de fer més experiments, que l'avisarem i buscarem altre conillet d'índies.


dimarts, 25 d’agost del 2015

Tot és més fàcil d'aprendre si ens és familiar



Aquesta història me la contava ja fa temps un amic que, com jo, l'encanta treballar amb els adolescents. Mentre preníem un café i intercanviàvem anècdotes, m'explicava que estava ensenyant matemàtiques per preparar el graduat a un grupet de xavals.

Per experiència sé que les mates són especialment difícils d'ensenyar i més quan són joves que han fracassat en l'àmbit acadèmic i es creuen incapaços. La qüestió es complica encara més si el que volem que aprenguen són les unitats de mesura. Això és com si a «El senyor dels anells» volguérem anar a la torre de Mordor i li demanarem a l'ull de Sauron que s'aparte per deixar-te veure les vistes. Un impossible.

Però aquest amic em va dir que ell ja no tenia problemes per ensenyar el sistema mètric. Els estava ensenyant a partir d'allò que els era familiar, i que altra cosa és més familiar en l'adolescència que parlar dels penis? Havien aprés a mesurar-los en mil·límetres, en centímetres, en metres i en quilometres. Imagine l'escena a classe quan algú es confonia. Segur que ja no havia de ser el meu amic el que els corregia. Imagine comentaris dels companys de l'estil de «Com has de tindre una polla que arribe fins a la paret?!» o «Així no te la trobaràs quan vages a pixar!!!».

El que vaig veure quan em contava aquesta història, és que quan parlem d'una cosa que ens és familiar i propera és més fàcil que la fem nostra. Aleshores, quan volem ensenyar hem de saber que l'interessa als oients i posar-los exemples que els siguen familiars, exemples que els facen vincular-se a allò que els estem contant. 

Açò tan senzill i tan útil, després he vist que apareix a llibres de PNL (programació neurolingüística), de marketing i estic segur que també està als llibres de didàctica i educació i a molts altres marcs de l'ensenyament. Jo ho vaig aprendre parlant amb un amic sobre temes que ens interessaven i cada volta que done un curs procure tindre-ho present.

divendres, 3 de juliol del 2015

Els meus amics

Quan era adolescent tenia diversos grups d'amics molt diferents entre ells. Tenia uns amics a València que sols pensaven a anar als pobles per fer excursions. S'estaven als bars, als cines i als centres comercials, però rarament al carrer o als parcs. Amb els amics del poble teníem el camp prop i passàvem el dia al carrer, i feien plans per anar a la ciutat i als centres comercials.

La vida al poble permetia que ens ajuntàrem tots, perquè tots ocupàvem dos bancs del parc. A la ciutat mai estàvem tots, doncs sempre hi havia algú, amic d'un amic, que venia de noves i no sabíem qui eren amics i qui no.

El contrast entre aquelles dues realitats em feia sentir com dues persones diferents. Podia fer un comentari a un lloc que no tindria cabuda l'altre, i a la inversa. Això suposava vestir diferent, parlar diferent i ser diferent. Dels dos llocs guarde bons records però eren espais que com l'oli i l'aigua, no es podien mesclar.

Quan estic amb algú adolescent, imagine en quin grup d'amics el podria trobar, com és la gent que l'envolta, qui és ell dins d'eixe grup. Recordar-me d'aquells anys m'ajuda a entendre la dificultat de l'edat, la delicadesa de les emocions i la capacitat de canviar en un segon i desdir tot el que s'acaba de parlar. També em permet projectar el que els pot passar, si pense que s'assembla a un amic o altre.

Aquests records m'ajuden a fer les preguntes precises per donar-los seguretat en allò que necessiten, per saber si quan estan amb els amics tenen lloc per ser ells mateixos o si necessiten amargar-se darrere d'estereotips que els ajuden a aconseguir un reconeixement que d'altra manera podrien no trobar. És un moment voluble on el realment important és la vivència de cada adolescent i conéixer el seu entorn em parla clarament d'aquesta situació.

dijous, 18 de juny del 2015

Akira Kurosawa



Moltes voltes els aprenentatges importants vénen espontàniament de coses que no tenen res a veure. Ens vénen d'anècdotes que en altre moment ens hagueren passat desapercebudes, però que just eixe dia prenen un paper fonamental per a nosaltres.

Això em va passar fa poc mirant una pel·lícula on el protagonista havia de fer-se passar per un rei i havia d'anar a la guerra. Tot anava bé fins que comença el combat. En eixe moment aquest pobre home intenta fugir, però un general l'agafa i li solta el següent sermó:

«Els soldats estaran tranquils mentre es giren i et vegen segur dalt del turó. Si canviares de lloc sense que ells ho esperaren, si no pogueren vore't, si hagueren de buscar-te, la seua seguretat en tu i en ells mateixos desapareixeria, aleshores fugirien o es revoltarien contra tu, i perdríem la batalla. Únicament si et veuen tranquil i confiat, ells poden estar tranquils i confiar en ells.»

M'agrada eixa imatge del rei que veu més enllà del que poden veure els seus soldats, que saps que el que els espera no serà fàcil, però que sap que l'únic camí és confiar.

Açò m'ha ajudat a explicar a molts pares de fills adolescents, el que segons la meua opinió, devia ser el seu paper. Els explique que es tracta d'un moment crític en el qual costa deixar que els fills prenguen decisions difícils, en el que voldrien tenir-los prop un poc més, decidir per ells i no deixar-los anar just ara veient el que els espera. És un moment en què el més fàcil és espantar-se.

L'adolescència és un moment vital en què els joves han de trobar espai per prendre decisions arriscades, i han de saber que estem suficientment prop d'ells com per poder-los ajudar, però no tant com per a prendre decisions. És una etapa on per a créixer es necessita certa autonomia, però no d'una llibertat absoluta.

L'adolescència és eixe moment d'ambivalència on ja no es vol ser xiquet perquè s'és massa major, però encara no es pot assumir l'autonomia dels adults doncs encara no s'han adquirit les destreses necessàries.

La dificultat d'aquest moment és en gran mesura la rapidesa en què es produeix tot, el gran salt que ocorre d'un dia a un altre, i en què ja no es fa el que els pares decideixen. Ara, ja sols podem ser eixe "rei dalt del turó" que els ofereix un lloc on sentir-se segurs i on curar les ferides, amb la certesa que tot passarà.

 En referència de la pel·lícula "Kagemusha, l'ombra del guerrer"

divendres, 12 de juny del 2015

La por

La por és un sentiment que es caracteritza per no poder controlar-se. Podem entendre-la, saber que és irracional, però no controlar-la. Hi ha adults que són capaços d'emprendre mil aventures, fer la volta al món tot sols, però no són capaços de tocar un gos.

A la consulta van vindre uns pares molt preocupats per què el seu fill de 8 anys feia un temps que no volia estar sol. La situació s'havia agreujat fins al punt que no podia estar sol a la seua habitació o pujar les escales de casa. Tots els progressos que aconseguien un dia amb molta paciència, l'endemà s'havien revertit en més pors. Venien amb la sensació d'haver-ho provat tot.

Abans de vindre a veurem, havien explicat la situació a altres pares, als mestres del xiquet, havien escoltat consells i havien intentat tot el que els havien recomanat. Els havien dit que podia ser un trastorn i que havien de fer-se proves a l'hospital, que podia estar fent-ho a postes per cridar l'atenció i la solució era no fer cas, havien provat a reforçar la seua conducta amb gomets...

Hi ha voltes que ho provem tot el que ens diuen els altres però no allò que ens diuen els nostres fills. En aquest cas em vingué una pregunta al cap que em naixia de dins, per a que pot servir la por per a aquest xiquet? Quan aquest xiquet té por, els seus pares han d'estar amb ell.

Sense saber les raons per les quals a aquest xiquet li calia tindre els pares aprop, era obvi que era el que demanava. Vaig proposar-los que estigueren amb el seu fill i no se separaren d'ell fins a la següent sessió. Havien d'esforçar-se perquè tal que la por no poguera aparéixer, havien d'estar sempre amb el seu fill, fins i tot quan ell no ho demanara. Vaig dir-los que observaren que era el que passava.

A la setmana el xiquet ja podia estar a la seua cambra i es desplaçava per la casa, tenia moments que ja no volia estar amb ells, els demanava que els deixaren sol. Havia desaparegut la por? Segur que no, però ell havia pogut regular-se i havia pogut donar les primeres passes per superar-la amb la seguretat que necessitava els seus pares.

Els remeis hi ha voltes que són tan senzills com escoltar el que ens estan dient els nostres fills, sense prestar atenció al que ens està dient la societat que és el correcte. La nostra perspectiva com adults hi ha voltes que està lluny de la visió que tenen els xiquets del món. Hi ha voltes que és necessari un gran esforç per a superar els reptes, però no sempre té per què ser així.

divendres, 5 de juny del 2015

Els joves del Xino

Fa molts anys, treballant amb un grup de joves del barri del Carmen, vaig passar per un moment difícil. Era un grup sense referències, amb absentisme escolar, amb un consum alt de cànnabis, i amb 14 anys ja tenien una autonomia econòmica difícil d'explicar.

Mai he tingut problemes per relacionar-me aquest tipus de joves, i entenia les seues virtuts i els seus defectes. El problema és quan has de treballar amb ells, quan el teu treball consisteix a fer-los de referent sense que t'ho demanen, quan tu eres l'únic que els diu que no.

Amb aquell grup vaig tindre vàries trobades fortes, en les que el grup desapareixia per tornar als dies, sempre carregats de raons. En una d'aquelles voltes que havien desaparegut, vaig anar a buscar-los al parc on sempre s'ajuntaven, i efectivament allí estaven.

El problema havia estat que quan parlàvem es referien a mi como «comemierda», el que jo no estava disposat a permetre. Així que carregat de raons, havia anat al parc per fer-los entendre que ja podien no tornar a aparèixer per el centre on jo treballava, però que no estava disposat a que es dirigiren d'aquella manera.

Mentre jo parlava, ells discutien entre ells i s'insultaven de mil maneres, mentre decidien que contestar-me, mentre em feien comentaris de la bicicleta amb la qual havia arribat, mentre em preguntaven si el dissabte hi hauria partit de futbol, quan un d'ells va fer un alto i fent-los callar a tots, va fer un gest com el que segurament faria jo quan he d'explicar alguna cosa obvia:

- Raül- em va dir-, entre nosotros «comemierdas», no es un insulto. Entre nosotros nos llamamos «comemierdas» siempre. Te lo decimos únicamente porque nos caes bien.

Efectivament, vaig adonar-me que en aquell temps en què els havia estat observant, l'insult que més voltes s'havia repetit era «comemierdas» i en cap moment havia sigut per dirigir-se a mi.

Hi ha voltes que no es allò que ens diuen, si no des d'on ens ho diuen que és el que hem de tindre en compte. Quan recorde aquesta anècdota recorde els xavals i com d'important era per ells pertànyer a un grup, ja que la seua família no estava per protegir-los. Les vivències seues eren dures i dures eren les seues formes, però era l'única forma que tenien d'expressar-se. Saber escoltar a l'altre, no és únicament entendre el que ens diu, sinó també entendre el que ens volia fer arribar. En aquest cas, "comemierda" tenia un significat relatiu.

Maig 2015