Entenc
l'adolescència com un moment vital en el qual tot canvia: les
nostres relacions amb els amics, amb la família i amb el món; es
desperta la sexualitat; avui en dia tenim l'accés a les xarxes
socials, els mòbils, internet, ... i tot acompanyat d'inseguretats,
rebel·lia i emocions incontrolables,... Sense dubte, es tracta d'un
moment intens.
Acompanyar
els joves en aquesta muntanya russa, acompanyar-los en totes aquestes
qüestions que apareixen de sobte i ajudar a la família
gestionar-les, és per a mi la base i l'objectiu del meu treball.
Per
això, explicar en unes línies el meu treball és una qüestió
complexa, ja que tot depén del jove i els motius que el porten a
consulta. En tot cas sí que hi ha tres idees claus que sempre tinc
present:
Els
primers d'elles és que, per a mi, ser psicòleg és com un artesà o
un cirurgià, cada intervenció és diferent i ha d'adaptar-se a la
persona, al moment vital i a l'entorn; just al contrari del que passa
a part de
la medicina on els tractaments són universals. La psicologia
i els psicòlegs hem de poder donar respostes concretes a situacions
concretes, el que va funcionar una volta potser no servisca després.
Així, entenc la psicologia com un procés personal on psicòleg i
pacient van descobrint les causes dels problemes i van donant
respostes a cada qüestió a mesura que apareixen.
La
segona, tal com em diu l'experiència, és que les teràpies en
adolescents necessiten recollir el que passa al present, ja que tot
va a gran velocitat i el que ahir era important, avui ja està
superat i no cal o és preferible no reobrir-lo: aquella millor amiga
avui ja no és tan important, o en una setmana poden haver canviat de
parella més d'una volta, o aquell jove rebel ha deixat de ser-ho, i
tot sense eixir-se de la normalitat. Els adolescents necessiten
tindre un camí que mire el futur per continuar creixent, i nosaltres
tenim la responsabilitat de fer possible aquest camí.
Com
a tercer punt i últim, entenc el treball del psicòleg com un suport
puntual en una situació puntual en què les famílies o els joves no
se senten capaços de resoldre alguna qüestió amb els seus propis
medis. La meua tasca com a psicòleg seria obrir punts de reflexió,
oferir alternatives, i crear un espai on tothom parle i siga
escoltat, per tal de crear una nova realitat positiva per la família
i els joves.
En
altre ordre de coses, tot psicòleg necessita un marc teòric en què
se senta còmode i en el que recolzar el seu treball. Jo he trobat
què per treballar en adolescents, tres teories creen un marc
respectuós amb les persones i ofereix altres maneres de confrontar
les situacions existents. La Teoria Sistèmica té present la
influència de la família i les amistats dels joves. La
Teoria del Apego que analitza l'efecte de les relacions i la
importància dels vincles. I els estudis sobre les etapes evolutives
de Brizendine ens ajuden a entendre les necessitats que les persones
tenim a cada edat. Aquestes tres teories m'ofereixen diverses
ferramentes que em permeten donar resposta tant a qüestions de
conducta com emocionals i em permeten buscar solucions sense senyalar
culpables.
Per
acabar, no puc deixar de compartir una qüestió que em va
impressionar i m'ha marcat com a professional: Entre els diferents
autors que han escrit sobre psicologia amb adolescents, Marco
Marchioni va començar una conferència parlant de les seues pròpies
vivències com adolescent, va parlar de les seues experiències i
dificultats, d'aquelles qüestions transcendentals que el marcaren i
com aquestes havien determinat el seu estil terapèutic. Aquesta
implicació personal i aquesta franquesa en el tracte podria ser
l'últim ingredient per explicar la manera com treballe.
. . .