dimarts, 19 d’abril del 2016

Nodrir les arrels per aconseguir els fruits


M'agrada passejar pel camp i fixar-me en les plantes. Em sorprenc observant fins a quin punt són capaces de sobreviure a condicions extremes en mig de la muntanya, i en canvi quan les tenim a casa, en un cossiol, es moren, tot i estar rebent tota l'atenció del món.

Aquest fet, em fa trobar un paral·lelisme amb el meu treball amb famílies.

Constantment veig famílies que fan grans esforços en cuidar els seus fills. S'esforcen per què aquests aconseguisquen grans metes, però tot al que arriben és a la frustració, a males experiències, al distanciament dels fills, a patir. Ha de ser dolorós veure altres xiquets que sense tants recursos o atenció, aconsegueixen allò que per a ells sembla impossible.

En veure aquestes famílies automàticament em ve el paral·lelisme amb les plantes: Aquestes necessiten certa quantitat d'aigua, aliment, llum,... nosaltres necessitem sentir-nos cuidats, estimats i protegits, per créixer.

L'excés o la falta d'aquestes condicions, faran que les plantes perden les fulles, que deixen de fer fruits, que deixen de créixer.

Així les condicions per als xiquets poden no ser adients bé per falta o per excés. Aquests deixaran d'aprendre, o deixaran de complir les normes bàsiques de convivència, inclús començaran a tindre conductes violentes...

Quan les plantes es reguen en excés el que les passa és que les arrels es podreixen i la planta comença a mostrar símptomes. Quan estem molt a sobre dels fills aquests, aquests no acaben de desenvolupar les seues capacitats, es fan dependents, i la seua autoestima baixa, alhora que fan responsables de tots els seus fracassos aquella persona que ha assumit la responsabilitat de cuidar-los.


Quan les plantes no es reguen mai, es fan dures per fora, fan les fulles xicotetes, són poc generoses per a la vista, doncs la seua preocupació és ara per ara, la de sobreviure. Així els xavals altament conflictius, solen provindre de famílies on, en certa manera, se'ls ha desatés.

També hi ha altres qüestions que són encara menys visibles, més subtils, però que també entren en aquesta comparativa del creixement.

Tots assumim que no podem fer que una planta faça fruits demà, a menys que les condicions siguen les adients, i que prèviament haja fet flors.

Suspendre un curs escolar és un fracàs que es viu amb «culpa». Ens costa parar-se a pensar que tal volta el nostre fill també necessite temps per maurar, per prendre decisions, per aprendre. Costa parar-se a pensar que altres coses pot estar necessitant, que no l'estem oferint o que l'estem donant en excés, per tal de donar-li les condicions necessàries per a continuar creixent.

Aquesta actitud pacient i reflexiva que assumim amb les plantes com necessària, desapareix quan parlem dels xiquets. Amb els fills ens entra la por i la presa.

Quan prenem una planta que està malalta, el primer que hem d'aconseguir és que les arrels tinguen força per alimentar la planta.

Quan parlem de criança i educació, fer fortes les arrels, vol dir donar-nos descans, confiar en el que ha de vindre i en la relació, confiar en les capacitats dels fills i en nosaltres com a pares. Vol dir, deixar de mirar fora, per posar tota la nostra atenció en la nostra família. Vol dir saber que és allò just que aquesta necessita.


Fer fortes les arrels suposa confiar encara que el temps ens portarà els resultats, sempre que les nostres emocions a l'hora de prendre decisions que ens indiquen que el que triem fa que el nostre fill sé senta cuidat, estimat i protegit.