L’escola ens suspèn com a pares/mares?

Per a molts pares i mares, l’escola és una avaluació de les seues capacitat parentals. És una referència per saber quan ho estan fent bé o mal.

Mentre les notes són bones, ens sentim contents i reforçats en la nostra forma de fer, però quan aquestes baixen més del que esperàvem, encenem totes les alarmes i comencem a preguntar-nos: Què ha passat? Què hem fet mal? I ara, com ho resoldrem?

Quan el mestre ens posa el primer «però» a la tutoria, i anomena les paraules prohibides «reforç», «recuperació», «baix rendiment», activem tots els recursos que tenim al nostre abast i comencem a prendre mesures d’urgència: busquem professors particulars, acadèmies, psicòlegs... professionals que ens ajuden i ens guien.

He conegut famílies que per llevar-se l’etiqueta de fracàs escolar, arriben a esgotar-se emocionalment. Famílies que quan es presenten ho fan dient: «ja ho hem intentat tot, i res no funciona». Famílies què criden als quatre vents que no poden més. Famílies que han passat per diferents professionals sense entendre que ja tenien allò que els calia per educar i conviure: l’estima.

I es que, hi ha fills que sempre treuen zeros als exàmens, i pares que sempre estan renyint-los, càstigs que s’acumulen, hores de repàs que es multipliquen, promeses que mai no arriben a complir-se,... i tot dóna com a resultat zero, perquè res d’això és el que cal.

Per als xiquets, aprendre, és un fet natural que es pot bloquejar per diversos motius: quan no es senten estimats, quan es troben sols i no tenen a ningú en qui poder recolzar-se, quan creuen que no poden i els cal que els diguen sí pots.

Per tornar a la normalitat i que tornen a aprendre, hem de poder garantir el seu benestar emocional, sense càstigs, sense enfadar-nos i sense sentir-nos frustrats, ja que la nostra rabia, el nostre malestar, ben segur els farà sentir-se sols i incapaços.

Cuidar el que per a ells és important: El temps al pati, els amics, els cromos que ha guanyat o perdut, o si la xica que els agrada està asseguda al seu costat a classe, i no sols les notes, seria una bona manera de començar. Tindre un moment per estar amb ells, sense estar pendents de les coses que falten per fer, disfrutar d’estar junts, transmetre’ls calma, fer-los sentir importants, fins que augmente l’autoestima, i tornen a sentir-se capaços. Sols així podran superar la caiguda en el rendiment escolar, i podran continuar creixent.

També pot ser que, en ocasions amb reforç i tècniques d’estudi hi haja prou, però no sempre ha de ser així. Igual com pot ser que, que en altres ocasions, sols amb sentir-se acompanyats i escoltats pels seus pares, hi haja prou. Cada xiquet és un món i és difícil posar receptes.

Però una cosa és certa. Poques voltes ens posem a pensar que podem fer nosaltres? que hem deixat de fer? que aportem a la família? com hem aconseguim que haja arribat fins on haja arribat?

S’ha de saber què, quan les notes no són les esperades, el primer a fer, abans de cap altra cosa, és mirar-nos a nosaltres mateixos i veure que ens està passant, que hem canviat, si estem més estressats de l’habitual, si estem capficats en algun projecte que ens absorbeix molt de temps i ens resta temps d’estar amb els nostres fills,...

Algunes voltes els problemes dels nostres fills a l’escola, són sols un avís per a que ens adonem de com estem nosaltres.

El dubte

A les escoles ens avaluen amb problemes que solament tenen una única sol·lució. Ens fan veure el món des del que és i no és correcte. Els bons de les pel·lícules més taquilleres sempre saben que han de fer. Hem de ser segurs i sols hi ha dues possibilitats: errar o encertar.

Quan pense en el dubte, crec que tothom ho relaciona amb inseguretats, en indecisions o pors. La nostra societat ens té acostumats a buscar respostes concretes, però la realitat és ben diferent. «No se si ho estaré fent bé», «he pres una decisió, però no estic segur de si és l’encertada», o «m’han dit que he de fer açò, però no ho acabe de veure» són frases que bé podrien estar extretes d’una conversa quotidiana entre pares i mares.

El dubte és part natural del nostre dia a dia i és necessari per poder créixer, solucionar problemes impossibles i superar barreres.

Amb el temps, he aprés a dubtar i a apreciar en els dubtes meus i dels altres, components positius que a primera vista no es veuen: Així el dubte ens permet escoltar millor el que l’altre diu, ens permet revisar les nostres pròpies capacitats, descobrir opcions... i ens permet millorar com a persones.

Així, comentava amb un amic, com amb la paternitat ens van sobrevindre una muntanya de dubtes, sobre quina seria la millor manera d’educar. Tant a ell com jo, coincidíem en que de sobte dubtàvem que oferir als nostres fills, dubtàvem sobre quina seria la millor escola a la que els hauríem matricular, teníem dubtes en les rabietes, quan no ens feien cas, quan havien de fer els deures d’escola, quan havíem de comprar el primer mòbil... El meu amic i jo coincidíem en que ens era impossible estar segur al 100%, i que el dubte ens acompanyava en cada decisió que preníem.

Quan jo vaig estrenar la meua paternitat, vaig estar llegint manuals de psicologia i educació en busca de certeses absolutes, solucions incontestables, que em donaren la confiança en que allò que anava a fer, seria correcte al 100%. Per sort, cap manual va poder contestar les meues preguntes, i vaig haver d’arriscar-me, de prendre decisions i de dubtar.

Quan vaig haver de donar l’oportunitat a la meua filla de fer-ho a la seua manera i vaig haver de fer fer un pas enrere, vaig dubtar, però la meua filla va créixer com a persona. Quan no van triar l’opció la que jo haguera pres, també vaig dubtar, però vaig aprendre altra manera de fer. Quan em vaig sentir perdut, vaig dubtar, però vaig aprendre que podia confiar en els altres.

Es un fet que sol passar, que quan comprem un manual de psicologia, busquem respostes com les dels llibres d’escola: tot ha de tindre una única solució. Per sort, aquestes no les trobarem a cap manual, ni cap professionals ens podrà donar la resposta universal o definitiva, doncs això voldria dir que estaríem fent màquines i robots, i no xiquets.

Com a pare i professional, trobe que els millors aprenentatges estan precedits de preguntes a les que no sabem contestar. Saber que no hi ha una única manera de fer les coses, crea inseguretat en la tria i fa aparéixer el dubte, però també permet ser més sensibles/flexibles front la vida. Estar oberts al dubtes ens ajuda a acceptar els canvi i ens obri la ment per trobar noves possibilitats als problemes.