Akira Kurosawa

Moltes voltes els aprenentatges importants vénen espontàniament de coses que no tenen res a veure. Ens vénen d'anècdotes que en altre moment ens hagueren passat desapercebudes, però que just eixe dia prenen un paper fonamental per a nosaltres.

Això em va passar fa poc mirant una pel·lícula on el protagonista havia de fer-se passar per un rei i havia d'anar a la guerra. Tot anava bé fins que comença el combat. En eixe moment aquest pobre home intenta fugir, però un general l'agafa i li solta el següent sermó:

«Els soldats estaran tranquils mentre es giren i et vegen segur dalt del turó. Si canviares de lloc sense que ells ho esperaren, si no pogueren vore't, si hagueren de buscar-te, la seua seguretat en tu i en ells mateixos desapareixeria, aleshores fugirien o es revoltarien contra tu, i perdríem la batalla. Únicament si et veuen tranquil i confiat, ells poden estar tranquils i confiar en ells.»

M'agrada eixa imatge del rei que veu més enllà del que poden veure els seus soldats, que saps que el que els espera no serà fàcil, però que sap que l'únic camí és confiar.

Açò m'ha ajudat a explicar a molts pares de fills adolescents, el que segons la meua opinió, devia ser el seu paper. Els explique que es tracta d'un moment crític en el qual costa deixar que els fills prenguen decisions difícils, en el que voldrien tenir-los prop un poc més, decidir per ells i no deixar-los anar just ara veient el que els espera. És un moment en què el més fàcil és espantar-se.

L'adolescència és un moment vital en què els joves han de trobar espai per prendre decisions arriscades, i han de saber que estem suficientment prop d'ells com per poder-los ajudar, però no tant com per a prendre decisions. És una etapa on per a créixer es necessita certa autonomia, però no d'una llibertat absoluta.

L'adolescència és eixe moment d'ambivalència on ja no es vol ser xiquet perquè s'és massa major, però encara no es pot assumir l'autonomia dels adults doncs encara no s'han adquirit les destreses necessàries.

La dificultat d'aquest moment és en gran mesura la rapidesa en què es produeix tot, el gran salt que ocorre d'un dia a un altre, i en què ja no es fa el que els pares decideixen. Ara, ja sols podem ser eixe "rei dalt del turó" que els ofereix un lloc on sentir-se segurs i on curar les ferides, amb la certesa que tot passarà.

 En referència de la pel·lícula "Kagemusha, l'ombra del guerrer"

La por

La por és un sentiment que es caracteritza per no poder controlar-se. Podem entendre-la, saber que és irracional, però no controlar-la. Hi ha adults que són capaços d'emprendre mil aventures, fer la volta al món tot sols, però no són capaços de tocar un gos.

A la consulta van vindre uns pares molt preocupats per què el seu fill de 8 anys feia un temps que no volia estar sol. La situació s'havia agreujat fins al punt que no podia estar sol a la seua habitació o pujar les escales de casa. Tots els progressos que aconseguien un dia amb molta paciència, l'endemà s'havien revertit en més pors. Venien amb la sensació d'haver-ho provat tot.

Abans de vindre a veurem, havien explicat la situació a altres pares, als mestres del xiquet, havien escoltat consells i havien intentat tot el que els havien recomanat. Els havien dit que podia ser un trastorn i que havien de fer-se proves a l'hospital, que podia estar fent-ho a postes per cridar l'atenció i la solució era no fer cas, havien provat a reforçar la seua conducta amb gomets...

Hi ha voltes que ho provem tot el que ens diuen els altres però no allò que ens diuen els nostres fills. En aquest cas em vingué una pregunta al cap que em naixia de dins, per a que pot servir la por per a aquest xiquet? Quan aquest xiquet té por, els seus pares han d'estar amb ell.

Sense saber les raons per les quals a aquest xiquet li calia tindre els pares aprop, era obvi que era el que demanava. Vaig proposar-los que estigueren amb el seu fill i no se separaren d'ell fins a la següent sessió. Havien d'esforçar-se perquè tal que la por no poguera aparéixer, havien d'estar sempre amb el seu fill, fins i tot quan ell no ho demanara. Vaig dir-los que observaren que era el que passava.

A la setmana el xiquet ja podia estar a la seua cambra i es desplaçava per la casa, tenia moments que ja no volia estar amb ells, els demanava que els deixaren sol. Havia desaparegut la por? Segur que no, però ell havia pogut regular-se i havia pogut donar les primeres passes per superar-la amb la seguretat que necessitava els seus pares.

Els remeis hi ha voltes que són tan senzills com escoltar el que ens estan dient els nostres fills, sense prestar atenció al que ens està dient la societat que és el correcte. La nostra perspectiva com adults hi ha voltes que està lluny de la visió que tenen els xiquets del món. Hi ha voltes que és necessari un gran esforç per a superar els reptes, però no sempre té per què ser així.

Els joves del Xino

Fa molts anys, treballant amb un grup de joves del barri del Carmen, vaig passar per un moment difícil. Era un grup sense referències, amb absentisme escolar, amb un consum alt de cànnabis, i amb 14 anys ja tenien una autonomia econòmica difícil d'explicar.

Mai he tingut problemes per relacionar-me aquest tipus de joves, i entenia les seues virtuts i els seus defectes. El problema és quan has de treballar amb ells, quan el teu treball consisteix a fer-los de referent sense que t'ho demanen, quan tu eres l'únic que els diu que no.

Amb aquell grup vaig tindre vàries trobades fortes, en les que el grup desapareixia per tornar als dies, sempre carregats de raons. En una d'aquelles voltes que havien desaparegut, vaig anar a buscar-los al parc on sempre s'ajuntaven, i efectivament allí estaven.

El problema havia estat que quan parlàvem es referien a mi como «comemierda», el que jo no estava disposat a permetre. Així que carregat de raons, havia anat al parc per fer-los entendre que ja podien no tornar a aparèixer per el centre on jo treballava, però que no estava disposat a que es dirigiren d'aquella manera.

Mentre jo parlava, ells discutien entre ells i s'insultaven de mil maneres, mentre decidien que contestar-me, mentre em feien comentaris de la bicicleta amb la qual havia arribat, mentre em preguntaven si el dissabte hi hauria partit de futbol, quan un d'ells va fer un alto i fent-los callar a tots, va fer un gest com el que segurament faria jo quan he d'explicar alguna cosa obvia:

- Raül- em va dir-, entre nosotros «comemierdas», no es un insulto. Entre nosotros nos llamamos «comemierdas» siempre. Te lo decimos únicamente porque nos caes bien.

Efectivament, vaig adonar-me que en aquell temps en què els havia estat observant, l'insult que més voltes s'havia repetit era «comemierdas» i en cap moment havia sigut per dirigir-se a mi.

Hi ha voltes que no es allò que ens diuen, si no des d'on ens ho diuen que és el que hem de tindre en compte. Quan recorde aquesta anècdota recorde els xavals i com d'important era per ells pertànyer a un grup, ja que la seua família no estava per protegir-los. Les vivències seues eren dures i dures eren les seues formes, però era l'única forma que tenien d'expressar-se. Saber escoltar a l'altre, no és únicament entendre el que ens diu, sinó també entendre el que ens volia fer arribar. En aquest cas, "comemierda" tenia un significat relatiu.

Maig 2015