Els meus fills al parc

Quan els meus fills eren xicotets i anàvem al parc, observava famílies amb xiquets d'un o dos anys i veia que ja en aquelles edats existien clares diferencies en les relacions entre pares i fills.

Al parc es poden veure famílies que jo anomene de curta i llarga distancia, segons la separació que hi ha entre l'adult i els xiquets, i en cada grup hi ha una sèrie de valors coincidents.

La família de curta distancia no perd mai de vista el seu fill i li dona garanties de suport i seguretat, però impedeix experimentar noves experiències, doncs tot pot suposar un risc. Açò em fa pensar en les dificultats que poden tindre els xiquets per identificar quan comença el risc, fins on son capaços de fer, o a demanar la presencia dels seus pares doncs sempre han estat allí i mai els han hagut de cridar.

La família de llarga distància fomenta la independència, permet al fill conéixer les seues capacitats, però perden la referència i poden superar la distancia de seguretat on l'adult ja no pot ajudar-lo. Açò em fa pensar en les dificultats que poden tindre els xiquets per conèixer les distancies segures i com poden saber si es troben en una situació de perill o no.

Amb els anys, he vist que aquesta diferència en l'educació roman en el temps i que aquests dos tipus de famílies continuen existint. Les seves estratègies a mesura que l'autonomia els xiquets augmenta s'adapten i continuen tenint el mateix tipus de relació i per tant els mateixos problemes, les mateixes dificultats, però expressades amb la capacitat d'uns xiquets més majors. Amb l'arribada de l'adolescència, arriba un punt que hem de pensar altres estratègies, doncs ja no podem resoldre amb allò que sempre havíem fet servir.

Controlar els deures, el menjar, la neteja,... no permetre que aprenguen a regular-se a l'adolescència ja no valdrà fer-ho d'una única manera.

No prestar atenció als deures, el menjar, la neteja,... pot dur a marcar el dia a dia de la família.

Em recorde al parc i pensar que no podia existir un ideal, pensar que no valia trobar el punt intermig com si fos el remei, la pedra filosofal que val per a tot, doncs no tots els xiquets són iguals ni tenen les mateixes necessitats sempre.

Maig 2015