dimarts, 13 de febrer de 2018

No teniu la sensació d’estar fent una guerra en comptes d’estar criant?

Fa uns mesos que preste atenció a la manera que tenim de referir-nos al procés educatiu, i m'adone que és molt freqüent fer ús de vocabulari bèl·lic: Estratègies, doblegar, càstigs, desobediència,... Sembla que estem lliurant una batalla que hem de guanyar pel bé dels nostres fills. De fet, ja hem vist a programes televisius com Super Nany o Hermano Mayor, què pot passar si tirem la tovallola. Hem de guanyar o guanyar si no volem viure en un infern.

- Raül, què he de fer per tal que el meu fill m'obeïsca?- em preguntava una mare en una de les xerrades que faig a les escoles. Encara que ella es para ahí, acabe la frase al meu cap, «ja ho he provat tot, i per més que el castigue sense tablet o consola,... res funciona».

-Has provat a jugar?- No tinc altra resposta, i és que per a mi és obvi que els xiquets aprenen abans jugant que evitant càstigs, per molt que els llibres ens animen a que els ensenyem a sumar punts per aconseguir premis.

Açò que responc sé que entropessa en alguns dels pilars en els quals avui en dia se sosté l'educació i sé que necessita certa explicació, ja que no hi ha molts manuals que ho qüestionen. A les xarrades, entre altres qüestions, comente que les millors armes per tal que els nostres fills ens obeïsquen, són aquelles que no ho semblen: El joc, la broma, les carreres per veure qui ho fa primer,... necessiten un poc més de temps d'organització per la nostra part, i reconec que les primeres batalles ben segur que les anem a perdre, però amb el temps, ens assegurarem que els nostres fills caiguen rendit abans de començar la guerra. I és que en general, els fills no els importa deixar-se guanyar, si després s'asseguren que podran jugar amb nosaltres.

Vincular l'obediència amb l'educació, és solament una manera d'apropar-se a la criança, però no l'única. Per poder fer la guerra necessitem mínim dos bàndols, i quan un guanya, l'altre ha d'haver perdut. Però per jugar cal ser amics, trobar acords, saber el que l'altre vol, ha d'haver-hi risses i diversió i un temps exclusiu per estar junts.

Hauria d’entrar en experiències terapèutiques i conceptes teòrics, per donar més estructura a aquestes afirmacions, però segur que si ens posem a buscar experiments i investigacions, alguns em donaran la raó i altres me la trauran.

Finament, criar suposa anar prenent decisions, i cadascú ha de prendre les que trobe més correctes. Ara bé, si em pregunten a mi, el joc serà la meua resposta. Personalment, crec que fer ús de vocabulari bèl·lic, ens prepara per la guerra.

Cap comentari: