dijous, 17 de setembre del 2015

El fill d'uns amics plenament adolescent




Sobre l'ús del llenguatge, hi ha una anècdota que recorde amb estima.

Era estiu i estava a la piscina d'un càmping, amb el fill d'uns amics que en eixe moment tenia 13 anys. És un jove amb molta curiositat, i em preguntava sobre un curs que havia donat uns dies abans i en especial l'explicava com la comunicació i el llenguatge afecten les persones i les nostres emocions.

L'explicava fins a quin punt ens podem sentir bé quan ens sentim escoltats. Com en saber-se escoltats la sensació de calma i tranquil·litat ens inunda i la ira desapareix. I sobretot, com quan no ens sentim escoltats ens passa just el contrari, ens alterem, augmenta el malestar dins nostre i quan la situació es dóna de manera continuada acabem per perdre els nervis. Com quan açò passa, alcem la veu, gesticulem i acabem fent tot el possible per fer que ens entenguen, i tot sense ser conscients del que ens està passant. I si tot i això, continuem sense sentir-nos escoltats, finalment pensarem que la persona que tenim davant te problemes d'oïda o que és estúpida.

Lander, que així es diu el fill dels amics, no ho acabava de tindre clar el que jo l'estava explicant i va decidir posar en pràctica tot allò que l'acabava de contar.
La seua mare va arribar en eixe moment i va demanar-li que li donés les ulleres de nadar que tenia al costat.

- Per a què vols que t'aprope la tovallola?

- T'he demanat les ulleres.

- Mare, les ulleres de sol les tinc a la caravana.

- Les ulleres de bussejar!

- Les ulleres de bussejar són del meu germà.

- Lander, pots apropar-me les ulleres de bussejar que estan allí i que són del teu germà?

La conversa no va allargar-se més de dos minuts però Lander va poder comprovar com la seua mare s'enfadava en molt poc temps, alçava la veu, gesticulava. En apropar-li les ulleres a la seua mare va veure com es calmava en un segon.

He de dir que ens va tocar explicar a la mare el que havia passat, sobretot després de veure les risses que ens portàvem i com això feia que es tornara a enfadar. Tot va acabar bé, però ens demanà que si havíem de fer més experiments, que l'avisarem i buscarem altre conillet d'índies.


dimarts, 25 d’agost del 2015

Tot és més fàcil d'aprendre si ens és familiar



Aquesta història me la contava ja fa temps un amic que, com jo, l'encanta treballar amb els adolescents. Mentre preníem un café i intercanviàvem anècdotes, m'explicava que estava ensenyant matemàtiques per preparar el graduat a un grupet de xavals.

Per experiència sé que les mates són especialment difícils d'ensenyar i més quan són joves que han fracassat en l'àmbit acadèmic i es creuen incapaços. La qüestió es complica encara més si el que volem que aprenguen són les unitats de mesura. Això és com si a «El senyor dels anells» volguérem anar a la torre de Mordor i li demanarem a l'ull de Sauron que s'aparte per deixar-te veure les vistes. Un impossible.

Però aquest amic em va dir que ell ja no tenia problemes per ensenyar el sistema mètric. Els estava ensenyant a partir d'allò que els era familiar, i que altra cosa és més familiar en l'adolescència que parlar dels penis? Havien aprés a mesurar-los en mil·límetres, en centímetres, en metres i en quilometres. Imagine l'escena a classe quan algú es confonia. Segur que ja no havia de ser el meu amic el que els corregia. Imagine comentaris dels companys de l'estil de «Com has de tindre una polla que arribe fins a la paret?!» o «Així no te la trobaràs quan vages a pixar!!!».

El que vaig veure quan em contava aquesta història, és que quan parlem d'una cosa que ens és familiar i propera és més fàcil que la fem nostra. Aleshores, quan volem ensenyar hem de saber que l'interessa als oients i posar-los exemples que els siguen familiars, exemples que els facen vincular-se a allò que els estem contant. 

Açò tan senzill i tan útil, després he vist que apareix a llibres de PNL (programació neurolingüística), de marketing i estic segur que també està als llibres de didàctica i educació i a molts altres marcs de l'ensenyament. Jo ho vaig aprendre parlant amb un amic sobre temes que ens interessaven i cada volta que done un curs procure tindre-ho present.

divendres, 3 de juliol del 2015

Els meus amics

Quan era adolescent tenia diversos grups d'amics molt diferents entre ells. Tenia uns amics a València que sols pensaven a anar als pobles per fer excursions. S'estaven als bars, als cines i als centres comercials, però rarament al carrer o als parcs. Amb els amics del poble teníem el camp prop i passàvem el dia al carrer, i feien plans per anar a la ciutat i als centres comercials.

La vida al poble permetia que ens ajuntàrem tots, perquè tots ocupàvem dos bancs del parc. A la ciutat mai estàvem tots, doncs sempre hi havia algú, amic d'un amic, que venia de noves i no sabíem qui eren amics i qui no.

El contrast entre aquelles dues realitats em feia sentir com dues persones diferents. Podia fer un comentari a un lloc que no tindria cabuda l'altre, i a la inversa. Això suposava vestir diferent, parlar diferent i ser diferent. Dels dos llocs guarde bons records però eren espais que com l'oli i l'aigua, no es podien mesclar.

Quan estic amb algú adolescent, imagine en quin grup d'amics el podria trobar, com és la gent que l'envolta, qui és ell dins d'eixe grup. Recordar-me d'aquells anys m'ajuda a entendre la dificultat de l'edat, la delicadesa de les emocions i la capacitat de canviar en un segon i desdir tot el que s'acaba de parlar. També em permet projectar el que els pot passar, si pense que s'assembla a un amic o altre.

Aquests records m'ajuden a fer les preguntes precises per donar-los seguretat en allò que necessiten, per saber si quan estan amb els amics tenen lloc per ser ells mateixos o si necessiten amargar-se darrere d'estereotips que els ajuden a aconseguir un reconeixement que d'altra manera podrien no trobar. És un moment voluble on el realment important és la vivència de cada adolescent i conéixer el seu entorn em parla clarament d'aquesta situació.