Lo nunca visto

Viatjant en Metro sovint em quede mirant la gent... 

Aquesta setmana tornava a casa en un vagó tot ple. Els seients i els corredors estaven ocupats i si pujava o baixava algú es produïa el típic moviment en cadena en que tots havíem de canviar de posició. En aquestes estava quan va pujar una dona amb el seu fill d’uns deu anys. Entre apretons i espentons van aconseguir arribar a la zona on jo hi era. La mare, completament immersa en una conversa de whatsapp era aliena al que tenia al seu voltant. Anava contestant els missatges amb cara de preocupació sense alçar els ulls de la pantalla. Quan va arribar al meu costat va aferrar-se al passa mans que tenia sobre el cap, i es va quedar ahí. El fill, com no arribava a la barra del sostre va agafar-se al braç en que la mare subjectava el telèfon. Tan bolcada estava en la conversa, que molesta per la dificultat d’escriure amb el fill penjant, va començar una xicoteta disputa sense paraules, en la que ella feia moviments per tal de soltar-se i ell s’agafava quasi immediatament. Després d’un parell de minuts d’aquell joc de soltar-se i agafar, la mare feu un bufit, va dir unes paraules amb gest amenaçant donant fi a aquell bucle que jo havia estat observant.

Com el fill era massa baixet per arribar al passa mans del sostre i tampoc tenia possibilitat d’agafar-se al braç de la mare, es va quedar en equilibri. Si no va caure a terra, fou per tal i com anàvem en aquell vagó, que semblava una llauna de sardines. A la fi, la gent començà a baixar i unes parades més endavant el xiquet va poder accedir a una barra lateral.

Desconec si algú altre viatger va estar mirant l’escena. El que si estic segur que la mare no va ser conscient de res del que havia passat, estic pràcticament segur que el fill no s’ho explicarà i es probable que fins i tot crega que ha fet alguna cosa mal. 

Des de que internet pot viatjar amb nosaltres, veig imatges semblants molt sovint. Veig pares mirant la pantalla mentre els bebés somriuen a altres passatgers. Veig pares mirant la pantalla, mentre els fills miren altres pantalles. Ara que estem tan connectats, tal volta estem desconnectats perquè ens falten ulls per la gent que ens envolta. 

No teniu la sensació d’estar fent una guerra en comptes d’estar criant?

Fa uns mesos que preste atenció a la manera que tenim de referir-nos al procés educatiu, i m'adone que és molt freqüent fer ús de vocabulari bèl·lic: Estratègies, doblegar, càstigs, desobediència,... Sembla que estem lliurant una batalla que hem de guanyar pel bé dels nostres fills. De fet, ja hem vist a programes televisius com Super Nany o Hermano Mayor, què pot passar si tirem la tovallola. Hem de guanyar o guanyar si no volem viure en un infern.

- Raül, què he de fer per tal que el meu fill m'obeïsca?- em preguntava una mare en una de les xerrades que faig a les escoles. Encara que ella es para ahí, acabe la frase al meu cap, «ja ho he provat tot, i per més que el castigue sense tablet o consola,... res funciona».

-Has provat a jugar?- No tinc altra resposta, i és que per a mi és obvi que els xiquets aprenen abans jugant que evitant càstigs, per molt que els llibres ens animen a que els ensenyem a sumar punts per aconseguir premis.

Açò que responc sé que entropessa en alguns dels pilars en els quals avui en dia se sosté l'educació i sé que necessita certa explicació, ja que no hi ha molts manuals que ho qüestionen. A les xarrades, entre altres qüestions, comente que les millors armes per tal que els nostres fills ens obeïsquen, són aquelles que no ho semblen: El joc, la broma, les carreres per veure qui ho fa primer,... necessiten un poc més de temps d'organització per la nostra part, i reconec que les primeres batalles ben segur que les anem a perdre, però amb el temps, ens assegurarem que els nostres fills caiguen rendit abans de començar la guerra. I és que en general, els fills no els importa deixar-se guanyar, si després s'asseguren que podran jugar amb nosaltres.

Vincular l'obediència amb l'educació, és solament una manera d'apropar-se a la criança, però no l'única. Per poder fer la guerra necessitem mínim dos bàndols, i quan un guanya, l'altre ha d'haver perdut. Però per jugar cal ser amics, trobar acords, saber el que l'altre vol, ha d'haver-hi risses i diversió i un temps exclusiu per estar junts.

Hauria d’entrar en experiències terapèutiques i conceptes teòrics, per donar més estructura a aquestes afirmacions, però segur que si ens posem a buscar experiments i investigacions, alguns em donaran la raó i altres me la trauran.

Finament, criar suposa anar prenent decisions, i cadascú ha de prendre les que trobe més correctes. Ara bé, si em pregunten a mi, el joc serà la meua resposta. Personalment, crec que fer ús de vocabulari bèl·lic, ens prepara per la guerra.

Deixem enrere la violència

Les nits en què certs pensaments em fan perdre la son, he aprés que em val la pena posar-me davant de l'ordinador i enllaçar records i lectures, fins a aconseguir ordenar-los. Ara són les dues del matí, i no puc deixar de fer-me aquesta pregunta: Com fem les persones per creure que idees abstractes com la llibertat, l'amor, la ideologia,... es poden ensenyar mitjançant l'ús de la violència?

El que sí he aprés en els anys, és que l'ús de la violència cobreix diferents funcions vitals a mesura que anem creixent. Així, quan pense en bebés fent ús de la violència, em ve el record de la meua filla amb bolquers, espentant-se i pegant-se amb una amiga, per aconseguir una mateixa joguina. En aquesta edat tothom entén que no volien fer-se mal, i que solament era la manera d'aconseguir allò que necessitaven en eixe moment. Si entrarem a parlar de psicologia, podríem dir que en aquesta edat, el concepte de «l'altre» encara és una qüestió difusa i per tant no es pot voler agredir una cosa que encara no coneixem, però no és açò el que ara m'ocupa.

Si avancem uns anys i pensem amb els xiquets soldats de les guerres d'Àfrica, amb edats entre els 6 i 11 anys, la violència arriba a punts extrems. Entenc que en aquestes edats tenim la capacitat de fer mal, però encara no tenim la capacitat per interioritzar conceptes que ens ajudaran a regular-la, com ara la moral, l'ètica, la compassió... Així, quan la violència és part de l'entorn dels xiquets, ells l'adapten sense qüestionar-la, i solament amb l'ajuda dels adults que els envolten, són capaços d'entendre les conseqüències i posar-se límits.

Però a partir dels 12 anys i amb l'arribada a l'adolescència, la moral, l'ètica, els valors, les ideologies,... comencen a prendre sentit als nostres cervells, i la violència, es transforma en un recurs temporal mentre adquirim noves habilitats.

Així, aquests pensaments abstractes acaben per convertir-se en certeses tan reals com el nostre nom, la nostra família o les normes de convivència, i quan aquestes certeses es posen en dubte (imaginem que un dia les amistats no ens reconeixen, no ens obriren la porta de casa, no entenem el que diu la gent...) podem justificar l'ús de la violència com la manera de tornar a l'ordre allò que no podem acceptar que es qüestione.

Però a mesura que anem creixent i madurem, en teoria, la violència hauria de donar lloc a les noves estratègies que els adults podem anar adquirint, com són la capacitat de parlar i d'escoltar, d'explicar el que necessitem i negociar, de renunciar a certs punts per guanyar altres.

Com adults, explicar conceptes abstractes fent ús de la violència, és voler explicar qüestions complexes mitjançant raonaments infantils.

Així, tinc la certesa que a la vida em trobaré amb conceptes difícils d'explicar i altres que directament l'altra persona no podrà entendre. En aquestes ocasions, els anys m'han ensenyat que el més efectiu és detectar les emocions, buscar arguments, tenir gestos amables, transmetre seguretat, cuidar les pors, recuperar històries i vivències que ajuden a entendre el que ha passat... he aprés a ser generós... he aprés que agredint a l'altre sols aconseguiré que em siga més difícil que m'escolte.

Crec que ara ja entenc perquè algunes persones fan ús de la violència. Ara bé, dubte si elles ho sabran...

Bona nit!

Com es relacionen els joves «d’avui en dia»

Parlava amb uns amics sobre la seva filla adolescent i les xarxes socials, i em contaven que la seva filla tenia moltíssimes amistats, però dubtaven de la qualitat d’aquestes. M’explicaven, com per a ells, la manera en que es relacionen els joves d’avui en dia, comportava una falta de compromís amb els altres i riscos innecessaris per un mateix, al no saber en moltes ocasions amb qui s’estava parlant.

Però quan les converses s’allarguen, hi ha voltes que ens donem permís per recordar-nos a nosaltres mateixa en aquella edat. Així coincidírem els tres, que durant la nostra adolescència havia estat el moment de la vida en la que més gent havíem conegut: els amics del poble, de classe, del bar on quedaves després de l’institut, els de la discoteca... i els amics dels amics, que també eren els nostres amics. Però val a dir que pels meus amics, el que nosaltres féiem, no tenia res a veure amb el que avui en dia son les xarxes socials, on amb un sol clic pots posar-te a parlar amb gent a la que no has vist mai. I es que tots tres coincidíem en que avui en dia, molts joves solament es coneixen per les fotos del perfil, i es demanen amistat, i després comencen a xerrar, i hi ha alguns cops que fins i tot acaben quedant amb desconeguts, i això pels meus amics, no és gens segur.

Però ja posats a recordar, i amb un poc d’ironia, els deia jo que tots tres teníem anècdotes en les que havíem estat a les festes d’algun poble, i havíem parlat amb gent desconeguda i per nosaltres ara eren records divertidíssim. Fins i tot recorde, fer autoestop per tornar a casa, i no pensar mai si hi havia risc. Clar, els continuava dient, «era altra època» i nosaltres «controlàvem», i el que conduïa «tampoc anava begut», o tal volta ho veiem diferent perquè teníem un altra edat que no és la de ara.

I és que, ben pensat, el que fan avui en dia els joves i tant ens preocupa, fins a cert punt, es sembla al que els meus amics i jo férem quan érem joves, amb la diferència que ara ho poden fer amb el pijama posat: Coneixen gent, discuteixen i es deixen de parlar, fan les paus, parlen mal del que no està, conten aventures que els passen, fan bromes, comenten sèries de youtubers... i sempre que poden, lliguen.

Sí ho hagués de resumir diria que els adolescents continuen fent coses que els adults un dia vàrem fer: amagar-se dels adults, conèixer molta gent, provar allò que ens han prohibit, eixir fora de la zona de control,... i els adults continuem fent el que ja feien els nostres pares: protegir-los, i així estalviar-los els problemes. Però l’adolescència consisteix just en això, en equivocar-se i aprendre dels errors, i les xarxes socials son solament el lloc on ara es fa, igual que abans es feia al carrer.

Així, és bona senyal que als meus amics no els agrada el que fa la seva filla adolescent, ja que vol dir que ells estan fent el que els correspon com a pares, i ella el que li correspon com a adolescent.

 

Un any fent xarrades per a Ampes

Cada juny m’agrada fer un repás del que ha sigut el curs de treball fins ara. Sempre hi ha noves experiències i enguany ha sigut especialment interessant.

He finalitzat la formació de Psicologia Familiar Avançada, impartit tallers per a altres professionals, portat a València un gran professional sobre Teoría del Apego, m’han fet alguna entrevista i col·laborat amb els centres "Esplai" d'Aldaia i "Edukem" d'Alcasser, a més del treball a la meua consulta.

Però de tot, els tallers socioeducatius per a mares i pares que he fet a través de la Federació d'Associacions de Mares i Pares d'Alumnes (FAMPA) han estat de les experiències més enriquidores. He fet xarrades des d'Ontinyent o Vilallonga fins a Quartell, coneixent pares i mares interessats en aprendre, per poder atendre i entendre millor els seus fills i filles.

En aquest camí he parlat amb les famílies d'emocions, del pas dels seus fills de primària a secundària, de l'assetjament escolar, de com fomentar l'autocontrol, com fer de la lectura una activitat divertida, algunes tècniques per millorar la concentració, de la resolució de conflictes i la importància d'una bona comunicació, i de moltes altres coses que han anat sorgint de manera espontània.

En aquest camí, he conegut a un munt de famílies, amb moltes inquietuds per fer les coses millors, amb ganes de compartir les seues experiències personals. Gent generosa de qui m'he endut tant com espere haver deixat. Em venen al cap un parell d'anècdotes, que marque ací per guardar-me-les com a tresors:

Acabant el curs, havia d'anar a Llíria a fer una de les últimes xarrades sobre l'assetjament escolar. Així que després d'explicar el tema i resoldre les preguntes, com a tancament vaig dir: «Si no confieu amb vosaltres com a mares i pares, com voleu que els vostres fills ho facen? Cal que confieu molt més amb vosaltres i tot serà més senzill». Així que després de dir allò, vaig recollir i vaig acomiadar-me. Ja fora de l'escola, mentre estava pujant al cotxe per tornar a València, se'm va apropar una d'aquelles mares i em va dir que «just això últim que has dit és el que jo venia a escoltar». I és que hi ha voltes que no cal que els missatges siguen nous, hi ha voltes que sols cal recordar allò que és essencial.

També al CEIP Max Aub vaig haver de fer una xarrada sobre «autocontrol i frustració». Com tinc costum, apunte a la pissarra totes aquelles preguntes que porten les famílies, per tal que no se m'oblide cap. Aquell dia, a mesura que anava contant com ajudar a no perdre l'autocontrol (els pares) i com atendre la frustració (dels pares també) per donar una resposta sana a la frustració i la perduda de l'autocontrol dels fills, varen anar sorgint cada volta, més preguntes i més dubtes, fins al punt que l'Ampa va decidir fer la segona part d'aquella xarrada. La particularitat era que tal qual com estava plantejat, no hi havia una segona part. Així que em vaig deixar a les mans de les mares i dels pares, i vaig començar dient: «Vinc a fer la segona part d'un taller que sols té una part... Ara què vos conte?...». Pocs minuts després, la pissarra tornava a estar plena de preguntes.

Encara que la majoria, han estat situacions boniques, també hi ha hagut algunes complexes que també m'han ajudat a créixer, com quan dues mares es posaren a discutir, i situacions molt intenses on algú trencava a plorar i començava a compartir experiències que li eren doloroses. Ocasionalment hi havia xarrades on, per circumstàncies, solament eren quatre, i els organitzadors s'atabalaven. Llavors jo els recollia dient-los «no passava res, quasi millor, avui faré un taller exclusiu i personalitzat per a vosaltres», i efectivament eren tallers molt interessants on es compartien experiències molt profundes, en els que tothom reflexionàvem i dels que jo personalment m'enduia moltíssimes coses.

La veritat es que sols em surt donar les gràcies a totes aquelles mares i tots aquells pares que van vindre a les xarrades, doncs gràcies a ells, he pogut aprendre molt del que ara sé.

17 de juny 2017, Museros

Reprogramació del sistema operatiu d'un adolescent

És espectacular el canvi que fem tothom en arribar l'adolescència, i ja no solament per l’aspecte físic. En les capacitats intel·lectuals es produeix també un gran canvi. Podríem dir que estem front un nou sistema operatiu completament desconegut. Una cosa així com quan els ordinadors van passar de MS-DOS a Windows, o quan va aparéixer Android i les pantalles tàctils.

Ningú té clar del tot com funciona, i en general cerquem pistes en allò que coneixíem i ens era familiar, però que rarament trobem. Abans calia saber programació per a poder usar un ordinador i de sobte ja no ens cal; ens calien CD per a instal·lar qualsevol programa, però els nous dispositius no tenen lloc per posar els Cds.

És el moment en què els pares i mares hem d'esborrar la memòria i deixar el disc dur en blanc. El moment de tornar a aprendre a ser pares i mares, ja que res funcionarà com ho feia abans.

Mentre els fills són xiquets, els referents som els adults, i ens mal acostumen a fer cas al que els diem. L'adolescent necessita diferenciar-se de nosaltres, així que farà just el contrari del que diguem Quan li diem a un xiquet que lleve la tele, ho farà encara que siga a la de tres. Quan li diem a un adolescent que no fume, farem que siga la major de les seues necessitats.

Passem de ser necessaris a sobrar en qüestió de pocs mesos, i això costa d'entendre. Ara necessitaran llibertat per fer allò que han de fer, i que està fora de l'abast dels pares.

En aquesta situació, tenim diferents alternatives: Enfadar-nos, enfadar-nos molt, preguntant altres pares i enfadar-nos més, fer-nos unes risses perquè tot va com va i tornar a enfadar, i demanar a professionals que ens tornen a instal·lar la versió anterior dels nostres fills i enfadar-nos de nou.

Després de tants anys decidint el que és millor per ells, costa acceptar que ja no ens tenen en compte. Però no són ells, ells tampoc saben el que els passa.

Ara ja no podem seguir ensenyant-los a ser personetes. Hem tingut 12 anys per crear les bases, per introduir dades. Hem passat d'un fill depenent al cent per cent, a un fill amb les capacitats per adaptar-se a la societat. Ara és moment de fer un pas enrere i deixar que comprove si tot allò que ha aprés l'és útil, de posar el pilot automàtic, el mans lliures, de deixar-los experimentar amb els seus nous super-poders... i de començar a investigar sobre la manera en què podem continuar sent pares en aquesta nova etapa en la qual tot és diferent i tot és igual.

Per si encara queden dubtes, ací deixe unes línies en forma de manual.

Breu Manual d'Ús:

• Tot allò que els prohibim els valdrà per saber per on han d'explorar i els despertarà la curiositat;
• Cal que caiguen doncs han d'aprendre a alçar-se per ells mateixos;
• Cal que trien doncs s'han de poder equivocar i corregir els seus errors;
• Cal que s'aparten de nosaltres doncs s'han de sentir capaços;

però alhora,

• Hem d'estar disponibles per recollir-los;
• Hem d'estar disponibles per escoltar-los;
• Hem de saber donar-los consell quan ens el demanen, i acceptar que no sempre el seguiran;
• Els hem de saber dir on estan les nostres línies roges i fer-los entendre que no podran passar-les;
• Hem de saber tot dels nostres fills sense que ells ho sàpiguen. 
  
  
  
  
  
  
   

Una història a descobrir

Quan estant al despatx atenc per primera volta una família, allò que senc és respecte, ja que buscar ajuda sempre és una decisió madura i difícil.

No deixe de repetir-me que, abans d'estar on ara estan, han viscut moments bons, divertits, emocionants, però que ara estan amagats i que encara que s'ho demane, difícilment podrien recordar-los.

Quan el conflicte ocupa la major part de la relació, costa veure altra cosa que no siga angúnia, ràbia o incapacitat enfront de la situació, però això no vol dir que tot el que s'ha viscut fins al moment, siga dolorós. Cada membre de la família comparteix amb els altres una història comuna, amb moments únics que són els que els fa ser família. Són records, que si cuidem i els donem l'espai oportú, podran anar tornant a poc a poc.

M'agrada anar espai preguntant a cada membre de la família, sobre aquesta història comuna, aquells records que els fa ser la família que són, que a moments els ha fet riure i que a moments els ha emocionat. M'agrada, amb l'ajuda de tots, construir una realitat polièdrica que deixe veure la família des de tots els angles possibles.

Saber què estan fent per cuidar-se, escoltar els altres, saber que necessiten i en què els podem ajudar, facilita que es puguen apropar de nou.

Com més preguntem, més a la vista queden els engranatges de les relacions familiars, més consciència pren cada membre dels seus recursos personals i què pot aportar per ajudar a la família a sortir d'aquesta situació.

Quan qüestionem el motiu de certes actituds, de certes respostes quasi automatitzades, de creences sobre els altres, estem creant un espai pel canvi. I és que a voltes buscant sortir del problema que els porta a consulta, cada membre de la família ha estat espentant en una direcció diferent. Altres voltes, normes que varen ajudar en un moment donat, ara ja no són necessàries i formen part del problema, doncs no han evolucionat en la mesura que la família creixia. O fins i tot, pot ser que conflictes sense molta importància, no arribem a resoldre'ls i es transformen en grans i dolorosos problemes.

La màgia del meu treball consisteix en anar preguntant allí on veiem que hi ha un tap, anar obrint camins, acompanyant a la família en la mesura que aquesta va fent conscients els seus recursos.

Em plena pensar que durant un temps formaré part del dia a dia de la família, que amb elles em sentiré valent, tindré pors, m'emocionaré, i aprendré altres maneres de resoldre els problemes, de gestionar les emocions, de veure el món, per a poc a poc anar redescobrint allò que un dia els va fer feliços.

La recepta màgica

Enguany estic fent xarrades per a mares i pares per les escoles i estic trobant-me una demanda comuna: Entre els assistents sempre hi ha algú que em demana una recepta per educar els fills. Una recepta que servisca en qualsevol moment i qualsevol situació, però en especial, que a l'aplicar-la faça entendre als fills que allò que els neguem és bo per a ells i que a l'aplicar aquesta fórmula desapareixeran els enfados i les protestes i tot seran somriures i felicitat com a les sèries de la tele. 

En les xarrades m'agrada apuntar a la pissarra tot allò que les famílies volen resoldre, i ja tinc un espai guardat per la «recepta màgica». De fet, quan he fet xerrades per a mestres i professors, m'ha sorprés que també tenien aquesta necessitat. Una recepta que els faça ser reconeguts i que faça entendre els alumnes que han d'atendre'ls, estudiar, fer els deures i contestar a les preguntes. 

Òbviament, i en contra de tots els programes de televisió que s'obstinen a presentar-nos receptes infal·libles que després no funcionen a les nostres cases, la recepta màgica té un truc: No pot ser la mateixa per tothom i ha d'anar evolucionant a mesura que els fills van superant etapes. 

A les xarrades que faig, hi ha dues qüestions que aclarisc abans de respondre: Els pares, mares, mestres, professors,... són els experts en les seues famílies o classes, doncs tenen infinitament més experiència i informació sobre els seus fills i alumnes que jo. La segona és que jo tinc experiència en situacions diferents de les que podem extreure idees que els ajuden a confrontar els problemes des de noves perspectives i fent ús de noves ferramentes. 

Des de casa, ara que estic escrivint aquest text, veig que quasi totes les receptes apareixen uns ingredients comuns a partir dels quals anem fent: El primer és que els pares, les mares i els mestres són ací els experts en educar els fills i els alumnes, i jo solament aporte una part que ajuda a superar la dificultat. El segon ingredient és que han de sentir-se còmodes amb allò que van a fer. I el tercer i últim ingredient és que a ningú li agrada viure enfadat, tampoc als xiquets i als adolescents, per això quan busquem una solució hem d'estar tots implicats. 

Com jo dic a sempre que puc, vinc a corregir de sal, a afegir un nou ingredient que done el gust que volem trobar, però no a canviar la manera de cuinar. No a tot el món ens agrada el mateix, ni busquem el mateix, per això quan done la «recepta màgica», m'esforce tant a conéixer abans de suggerir. 

Així, si esperaves trobar la «recepta màgica» en aquestes línies, has de pensar primer en el que vols per la teua família, pels teus alumnes, o per a tu mateix. Després de fer aquest xicotet exercici, podem començar a buscar-la.

Bullying

Fa unes setmanes, unes estudiants de periodisme em feren una entrevista sobre aquest tema, i vaig adonar-me'n que quan es parla de bullying, solem tindre una percepció molt pobra d'aquest problema. Jo he treballat tant amb víctimes com amb «agressors», i quan coneixes les dues perspectives aprens a veure matisos en el problema.

Clar està que hi ha una víctima principal que és la que rep l'agressió directa, però si no mirem aquesta qüestió amb amplitud, ens serà més difícil trencar el cicle de violència. Quan faig tallers per a pares o mestres, no em canse de dir que un xaval que aprèn a fer mal d'eixa manera, ha d'haver estat o molt sol o poc atés, ha de tindre o uns referents parentals amb pocs recursos o més pendents d'aconseguir l'aprovació del fill que no en cuidar-lo com a pares.

Qui rep l'agressió, té la vivència de no poder defensar-se. Els psicòlegs anomenem açò «indefensió apresa», i suposa la incapacitat de la persona per buscar alternatives al que li està passant, el pensament que cap gest l'ajudarà a estar millor, que res del que fem canviarà el resultat i que al final val la pena no resistir-se per reduir el mal.

Però el que fa l'agressió té les seues pròpies dificultats, la seua pròpia incapacitat per relacionar-se. L'agressor a voltes no és capaç d'adonar-se que està fent mal a un company. Altres voltes, necessita tindre a algú per sota, ja que d'altra manera senten són un fracàs.

I el grup d'iguals? Aquests són la part del problema que oblidem. Aprenen a conviure i acceptar com a normal el que està passant a un company. Aprenen a no prendre posició enfront de les injustícies, accepten que no reaccionar és el millor que poden fer. Però de quina manera açò afecta el seu desenvolupament? De quina manera els incapacita? La reacció del grup és determinant per sostindre o eliminar aquestes situacions d'abús. Que aprén un xiquet quan veu que estan agredint a un altre i ningú fa res?

I nosaltres com adults, que fem? En general, en el bullying (i la resta dels àmbits quan parlem d'educar), el castig a l'agressor, funciona poc i mal. El problema és que és la primera reacció i en moltes ocasions, l'última. Que es tracta d'un recurs del qual s'ha de fer ús, no ho negaré, però quan tenim la necessitat de castigar, sol ser perquè hem deixat passar moltes oportunitats abans. Els càstigs solen tindre un efecte a curt termini, però que no soluciona el problema. Acompanyar els joves (víctimes o agressors), donar-los competències, ensenyar-los altra manera de reaccionar, de relacionar-se, de cuidar, de dir el que necessiten,... ampliar el ventall de ferramentes, és per a mi la millor solució.

Ampliar el ventall de ferramentes de la víctima per tal que veja que hi ha alternatives al que està fent i que la portaran a una situació millor. Ampliar el ventall de ferramentes de l'agressor i que sàpiga que té recursos personals que els altres poden valorar si es deixa veure, que no té necessitat de tindre a ningú per sota, que cuidant tindrà encara més amics i que es sentirà millor, que no cal ser el millor en tot per sentir-se part del grup. Ampliar el ventall de ferramentes del grup, per saber com reaccionar i no permetre la violència com a part del seu món, saber que si tothom actua com cal, demà quan puga tocar a qualsevol passar per aquesta situació, es sabran protegits pels seus companys, i ja ningú serà víctima.

Tot açò és el que veig quan treballe en un grup de joves on s'està fent bullying: Un jove que se sent paralitzat, un altre que sols es sent bé si hi ha altre pitjor i un grup que no sap que fer. I veig als adults sense les ferramentes per revertir aquesta situació, intentant reparar des del «càstig adult» el que necessita un codi de «protecció juvenil».

Mentre contestava les preguntes que em feien les estudiants de periodisme sobre les víctimes, els dits escrivien en una direcció, i el cap se n'anava ben lluny: A quina víctima es referien?

Com deia al principi, aquest tema necessita molt de el millor de nosaltres.

 

L’escola ens suspèn com a pares/mares?

Per a molts pares i mares, l’escola és una avaluació de les seues capacitat parentals. És una referència per saber quan ho estan fent bé o mal.

Mentre les notes són bones, ens sentim contents i reforçats en la nostra forma de fer, però quan aquestes baixen més del que esperàvem, encenem totes les alarmes i comencem a preguntar-nos: Què ha passat? Què hem fet mal? I ara, com ho resoldrem?

Quan el mestre ens posa el primer «però» a la tutoria, i anomena les paraules prohibides «reforç», «recuperació», «baix rendiment», activem tots els recursos que tenim al nostre abast i comencem a prendre mesures d’urgència: busquem professors particulars, acadèmies, psicòlegs... professionals que ens ajuden i ens guien.

He conegut famílies que per llevar-se l’etiqueta de fracàs escolar, arriben a esgotar-se emocionalment. Famílies que quan es presenten ho fan dient: «ja ho hem intentat tot, i res no funciona». Famílies què criden als quatre vents que no poden més. Famílies que han passat per diferents professionals sense entendre que ja tenien allò que els calia per educar i conviure: l’estima.

I es que, hi ha fills que sempre treuen zeros als exàmens, i pares que sempre estan renyint-los, càstigs que s’acumulen, hores de repàs que es multipliquen, promeses que mai no arriben a complir-se,... i tot dóna com a resultat zero, perquè res d’això és el que cal.

Per als xiquets, aprendre, és un fet natural que es pot bloquejar per diversos motius: quan no es senten estimats, quan es troben sols i no tenen a ningú en qui poder recolzar-se, quan creuen que no poden i els cal que els diguen sí pots.

Per tornar a la normalitat i que tornen a aprendre, hem de poder garantir el seu benestar emocional, sense càstigs, sense enfadar-nos i sense sentir-nos frustrats, ja que la nostra rabia, el nostre malestar, ben segur els farà sentir-se sols i incapaços.

Cuidar el que per a ells és important: El temps al pati, els amics, els cromos que ha guanyat o perdut, o si la xica que els agrada està asseguda al seu costat a classe, i no sols les notes, seria una bona manera de començar. Tindre un moment per estar amb ells, sense estar pendents de les coses que falten per fer, disfrutar d’estar junts, transmetre’ls calma, fer-los sentir importants, fins que augmente l’autoestima, i tornen a sentir-se capaços. Sols així podran superar la caiguda en el rendiment escolar, i podran continuar creixent.

També pot ser que, en ocasions amb reforç i tècniques d’estudi hi haja prou, però no sempre ha de ser així. Igual com pot ser que, que en altres ocasions, sols amb sentir-se acompanyats i escoltats pels seus pares, hi haja prou. Cada xiquet és un món i és difícil posar receptes.

Però una cosa és certa. Poques voltes ens posem a pensar que podem fer nosaltres? que hem deixat de fer? que aportem a la família? com hem aconseguim que haja arribat fins on haja arribat?

S’ha de saber què, quan les notes no són les esperades, el primer a fer, abans de cap altra cosa, és mirar-nos a nosaltres mateixos i veure que ens està passant, que hem canviat, si estem més estressats de l’habitual, si estem capficats en algun projecte que ens absorbeix molt de temps i ens resta temps d’estar amb els nostres fills,...

Algunes voltes els problemes dels nostres fills a l’escola, són sols un avís per a que ens adonem de com estem nosaltres.

El dubte

A les escoles ens avaluen amb problemes que solament tenen una única sol·lució. Ens fan veure el món des del que és i no és correcte. Els bons de les pel·lícules més taquilleres sempre saben que han de fer. Hem de ser segurs i sols hi ha dues possibilitats: errar o encertar.

Quan pense en el dubte, crec que tothom ho relaciona amb inseguretats, en indecisions o pors. La nostra societat ens té acostumats a buscar respostes concretes, però la realitat és ben diferent. «No se si ho estaré fent bé», «he pres una decisió, però no estic segur de si és l’encertada», o «m’han dit que he de fer açò, però no ho acabe de veure» són frases que bé podrien estar extretes d’una conversa quotidiana entre pares i mares.

El dubte és part natural del nostre dia a dia i és necessari per poder créixer, solucionar problemes impossibles i superar barreres.

Amb el temps, he aprés a dubtar i a apreciar en els dubtes meus i dels altres, components positius que a primera vista no es veuen: Així el dubte ens permet escoltar millor el que l’altre diu, ens permet revisar les nostres pròpies capacitats, descobrir opcions... i ens permet millorar com a persones.

Així, comentava amb un amic, com amb la paternitat ens van sobrevindre una muntanya de dubtes, sobre quina seria la millor manera d’educar. Tant a ell com jo, coincidíem en que de sobte dubtàvem que oferir als nostres fills, dubtàvem sobre quina seria la millor escola a la que els hauríem matricular, teníem dubtes en les rabietes, quan no ens feien cas, quan havien de fer els deures d’escola, quan havíem de comprar el primer mòbil... El meu amic i jo coincidíem en que ens era impossible estar segur al 100%, i que el dubte ens acompanyava en cada decisió que preníem.

Quan jo vaig estrenar la meua paternitat, vaig estar llegint manuals de psicologia i educació en busca de certeses absolutes, solucions incontestables, que em donaren la confiança en que allò que anava a fer, seria correcte al 100%. Per sort, cap manual va poder contestar les meues preguntes, i vaig haver d’arriscar-me, de prendre decisions i de dubtar.

Quan vaig haver de donar l’oportunitat a la meua filla de fer-ho a la seua manera i vaig haver de fer fer un pas enrere, vaig dubtar, però la meua filla va créixer com a persona. Quan no van triar l’opció la que jo haguera pres, també vaig dubtar, però vaig aprendre altra manera de fer. Quan em vaig sentir perdut, vaig dubtar, però vaig aprendre que podia confiar en els altres.

Es un fet que sol passar, que quan comprem un manual de psicologia, busquem respostes com les dels llibres d’escola: tot ha de tindre una única solució. Per sort, aquestes no les trobarem a cap manual, ni cap professionals ens podrà donar la resposta universal o definitiva, doncs això voldria dir que estaríem fent màquines i robots, i no xiquets.

Com a pare i professional, trobe que els millors aprenentatges estan precedits de preguntes a les que no sabem contestar. Saber que no hi ha una única manera de fer les coses, crea inseguretat en la tria i fa aparéixer el dubte, però també permet ser més sensibles/flexibles front la vida. Estar oberts al dubtes ens ajuda a acceptar els canvi i ens obri la ment per trobar noves possibilitats als problemes.

                                           

Teniu els mateixos problemes que jo per triar les extraescolars?

Comencem un nou curs escolar i tot el que això suposa: tornada de vacances, retrobada amb els companys, nous horaris, compra de roba (què la de l’any passat se’ls ha quedat curta),... i per rematar, les extraescolars.

Com altres coses, també les extraescolars va per modes, i són un reflexe del nostre estil educatiu. Avui en dia s’estila apuntar-se a futbol o streetdance. Abans, quan jo era menut, la primera opció era ballet, judo o karate. La música, les classes de repàs i l’anglés són atemporals.

També varia entre unes famílies i altres. Hi ha pares i mares que trien pels seus fills allò que tant els va agradar fer de xicotets. Hi ha qui anima el seu fill a fer allò que a ell li van prohibir. Qui organitza la setmana per anar amb el cotxe amunt i abaix per tal que els fills ho puguen fer tot.

Tot depén del nostre estil com a pares i mares que farem les coses d’una manera o altra.

Però ara és quan em surten algunes preguntes: S’ha d’obligar els fills a fer un mínim d’extraescolars? Compensa quadrar els horaris familiars per tal d’ampliar la formació dels fills? Fer o no fer les extraescolars afectarà el futur dels nostres fills?

La consciencia, em diu que no hi ha extraescolars bones o dolentes, que no hi ha un nombre màxim ni mínim a les que siga recomanable apuntar-se, i tant sols se si és important projectar les extraescolars cap al futur o triar aquelles que poden ser l’inici d’una brillant carrera professional, o si és adequat deixar que s’apunten solament perquè ho ha fet el seu millor amic.

Tot açò em fa pensar com el model educatiu que triem per la nostra família ens durà a fer unes tries o altres, però, trobe que hem de posar més cura en el com i no en el què. Com fem el procés de tria pot ser un assaig del que serà la relació.

Estic acostumat a escoltar a pares i mares que tenen problemes per portar els fills a les extraescolars, que els fan xantatge, altres les entenen com un premi a la bonda conducta.

M’adone que no veig tan important triar les extraescolars adients, com triar la manera de prendre aquesta decisió. M’adone que és una oportunitat per ajudar a maurar la relació, un moment ideal per parlar i escoltar abans de prendre una decisió.

Quan arriba l’adolescència, moltes coses canvien, la vida els canvia, els interessos canvien, i molts joves decideixen abandonar totes aquelles extraescolars que han estat el centre de la seua vida per uns anys. Totes les hores de música, anglès, streetdance, futbol o batucada, formen part del passat, i ara es dediquen més a estar amb els amics.

Quan estic amb els xavals mai em parlen d’una o altra extraescolar, i si de com han decidit fer-la o deixar-la, de com s’ho han pres els pares, de si s’han emocionat o s’han enfadat o s’han decebut.

Per tant triar una o altra extraescolar és important, però no deixem de banda el com arriben a triar aquesta, doncs la relació, la presa de decisions, la responsabilitat en la tria, continuarà essent present encara que l’activitat extraescolar ja no estiga.

Et duré a Mc Donalds

El cap de setmana passat vaig assistir a un curs que feia Joseph Knobel, un reputat psicoanalista assentat a Barcelona, i que es titulava "el repte de ser pares". En cert moment del curs, Joseph exposava la necessitat de posar límits als fills en els dinars.
 

Mentre l'escoltava, vaig recordar una anècdota.
 

Un migdia de fa molts anys, la meua filla havia decidit que no anava a acabar-se el que tenia al plat, que ja no obria la boca més, doncs la seua millor amiga l'havia dit que allò que menjava (no recorde que era) no estava bo, el què havia canviat les seues papil·les gustatives en l'acte.

Hi ha moments a la vida que diguem una frase sense ser conscients de la transcendència que tindrà, i aquell va ser un d'aquests moments. No em va passar altra idea pel cap que dir-li que si no s'ho menjava tot, la duria a Mc Donalds a dinar.

Alguna cosa va passar dintre seu, bé que no va entendre que es tractava d'una broma o tal volta tenia més fam del que reconeixia, però immediatament es va menjar el que quedava al plat.

A partir d'aquell dia cada volta que ella es deixava alguna cosa, jo repetia aquella frase, el que tenia dos resultats positius: La meua filla es menjava el dinar sense remugar, i associava anar als Mc Donalds amb un càstig, així que mai em va demanar a anar a un.

Al cap de molts anys, i amb la meua filla en plena adolescència, continua sense tindre gens d'interés en aquestes cadenes alimentàries, i aquell malentès ara s'ha convertit en una broma de la família.

Sense voler-ho, jo havia aconseguit posar límits i a sobre d'una manera simpàtica. He de reconéixer que en molts moments també la deixava anar sense haver-se acabat el dinar, i en altres ocasions ni nomenant al beneit Mc Donalds, aconseguia que pegara ni una cullerada més. Però el que entenc que volia dir Joseph és que el menjar és una part molt important en la relació i hem de saber gestionar-la com a pares.

Açò em porta a una segona reflexió:

Quan estem educant en l'alimentació, fem molts esforços en aconseguir que els fills mengen sa i tinguen una dieta variada, i racionem allò que entenem que és poc sa. El que en altres paraules es podria traduir en què els «animem» a menjar pomes, però els posem «dificultats» per menjar xocolata.

Açò que, segons la meua visió, és completament raonable, perd de vista que estem reforçant el consum de xocolata i estem sancionant les pomes. La xocolata serà el premi a haver fet l'«esforç» d'acabar-se la poma.

Obligar a menjar alguna cosa amb l'única raó que és sa, fa que cada volta ens coste més menjar-la. Així, si ens esforcem a menjar verdures, fruita, peix,... la conseqüència serà que es convertirà en un càstig. Tot el que es fa per obligació difícilment acabarà per ser-nos atractiu. En canvi tot el que està prohibit desperta la nostra curiositat.

Per açò em sembla tan divertida aquesta anècdota, doncs sense voler vaig fer-li la volta a aquesta premissa: si no es menjava la poma, l'obligaria a menjar-se la xocolata. Tota la propaganda que aquesta multinacional invertia i inverteix a les cadenes de televisió infantils per vincular els seus productes amb la felicitat, res tenia a fer, si per a ella s'havia convertit en un càstig.

La manera que nosaltres presentem el menjar i el relacionem amb qüestions divertides, fa que qualsevol menjar puga ser divertit. Sols depén de les nostres habilitats per aconseguir-ho. A uns dibuixos infantils que es diuen Juan i Tolola, hi ha un capítol que es diu «Nunca jamàs me comeré un tomate» en el que el germà gran «ensenya» a menjar verdures a la seua germaneta, convertint els pésols en «pluja verda de Groenlàndia» i el puré de creïlla en "núvols de veritat".

Com a tancament sols em queda compartir una qüestió que em ronda el cap: Que passaria si obligarem als nostres fills a menjar caramels i xocolata cada dia i sols i quan s'hagueren acabat l'últim, els deixaríem menjar un poc de verdura o un poc de peix?

M'agrada pensar que obririen la nevera d'amagades per menjar-se les carlotes.

 

 

Per què ens menteixen els nostres fills?

Es tracta d'un dels motius pels quals pares/mares i els fills adolescents més voltes discuteixen, i que més dificultat tenim per assumir com a part de la relació.

Quan els fills diuen que han aprovat, però en realitat han suspés 8; O quan diuen que van a dormir a casa d'un amic, però realment estaran tota la nit de festa fins que es faça de dia; O quan ens conten que els seus amics fumen o beuen, i que l'han provat però no els ha agradat; O quan tenen un «parte» a l'escola però ells no han fet res, que sols estaven mirant;... no ens adonem que es tracten de mentides que protegeixen la relació.

Quin fill vol decebre els seus pares? Que alce el braç.

I si la decepció ve acompanyada de càstig? Si havia algú que tenia el braç alçat, segur que ja l'ha abaixat.

Com volem evitar les mentides, quan la nostra resposta passa pels càstigs, agafar distàncies,... el que se sol dir: prendre mesures.

Quan un adult pregunta a un altre que fer amb les mentides del seu fill, tothom respon a l'uníson: Has de castigar, no t'ha de prendre el pèl, has d'ensenyar qui mana,... la meua experiència professional és que la conseqüència d'açò són més mentides. Allò que he aprés en tots aquests anys és que el que és sa i que pot fer recuperar la bona relació amb els fills, és tornar a estar a prop, fer-los saber que som els referents a buscar en moments difícils, i no pas a aquells als qui s'ha d'amagar tot allò que els està passant.

Saber-nos capaços de donar respostes que ajuden a superar la situació difícil, ens enforteix com a referents, i permet que les mentides desapareguen. Quan els fills ens saben capaços, deixen de tindre por de (i per) nosaltres i deixen de protegir-se (-nos). Així les mentides deixen de ser necessàries en la relació.

Transmetre la certesa als fills que el millor que poden fer és compartir experiències, desitjos, inquietuds... permetrà als fills fer de fills, i als adults fer de pares i mares.

Aquestes mentides del paràgraf anterior, quan les escoltava pensava que es tractaven de peticions d'ajuda, que es tractaven de les necessitats dels joves de protegir la relació amb els seus pares. El que podia llegir entre línies era:

- Pare i mare, em passa alguna cosa a l'escola que no sóc capaç d'estar a l'altura dels meus companys;

- Ja sóc gran i vull fer coses noves amb els meus amics. Entenc que podeu patir doncs no sé si esteu preparats;

- Al meu voltant estan passant coses noves, que tothom ho fa i jo no sé si ho he de fer;

- Vaig fer una cosa a l'escola que no havia de fer, i ho sé, però em fa vergonya reconéixer.

Hi ha diferents motius per mentir: per aconseguir allò que volem i que no ens volen donar, per amagar allò que sabem que l'altra persona no podrà entendre, per evitar una decepció,... totes aquestes maneres de mentir, amaguen una desconfiança i vénen a dir: Crec que no vas a poder entendre'm.

La mentida s'utilitza quan hem aprés que les respostes d'aquells que ens envolten no podrà atendre les nostres necessitats de protecció. Llavors distorsionem la realitat i l'acomoden al que l'altra persona espera, per tal de no decebre'l, per tal de no fer que l'altra persona s'allunye.

Quan no estem segurs si l'altra persona ens podrà sostindre'ns, el més fàcil és que amaguem la realitat amb mentides. D'aquesta manera, aprenem a protegir la relació. I com més la protegim, més lluny estem nosaltres de la realitat, fins que la distancia ja és insalvable.

Açò, i solament açò, és la mentida, un recurs que normalment utilitzem per protegir aquells que tenim a prop, i estimem. La resta són les nostres pors.

Avui no he fet els deures del meu fill

Moltes famílies venen a consulta amb una demanda molt concreta: el seu fill no és capaç de concentrar-se i aprendre. La seua carta de presentació és: «ja ho hem provat tot i res funciona,..., el meu fill suspén i ja no sabem que fer».

I amb aquesta informació, no puc deixar de preguntar-me que impliquen aquests «tot».

En general, les famílies han provat tot el que provaria un mestre, però rarament el que provaria un pare. Una qüestió que hauríem de tenir clara és com l'aprenentatge a casa ha de poder ser diferent del que trobem a les escoles: A les aules, sols hi ha un mestre per cada molts alumnes, però a casa hi sol haver un adult per cada xiquet, o millor dit, un pare o mare per un fill.

Quan parlem de fracàs escolar, ometem el fracàs que sentim com a família. En eixos moments ens entren les preses per resoldre els problemes i deixem de mirar el nostre fill, per centrar-nos en els resultats acadèmics. Passem a invertir més temps en els estudis, que en escoltar allò que l'ha passat. Quan preguntem per les notes més que pels jocs amb els companys al pati, alguna cosa s'ha trencat en la relació. Després vindran les mentides, el desordre i altres qüestions, i ens sorprendre'm preguntant-nos d'on han eixit tots aquests problemes.

Som els pares i no els mestres els que posem pressió als resultats acadèmics sense adonar-nos-en. El que deuria ser un joc passa a ser una obligació, i el que s'aprenia espontàniament, ara caldrà dedicar-li molt de temps.

Per escapar d'aquesta situació, hi ha un mètode que fa molts anys practique, i que altres pares m'han assegurat que els ha ajudat. És una recepta fàcil, però no per això menys efectiva que altres. Sols demana temps. Un temps que estem invertint entre enfados, mal de caps, discussions, i altres activitats completament prescindibles. El mètode és el següent:

- Agafem un llibre i ens posem a estudiar/llegir al costat del nostre fill, i estem amb ell mentre estudia.

- Posem en la taula una beguda per a cadascun, alguna cosa per picar, i l'acompanyem, igual que faríem si estiguérem mirant la tele o jugant al parxís: sense presses, sense dir-li que ha de fer, sense dir-li que porta mitja hora i encara no ha acabat, sense deixar que els arribe la pressió amb la qual la societat apreta als adults.

Hi ha dos conceptes importants en aquest mètode: El primer d'ells és estar pròxims i ser accessibles per estar just en el moment en què ens necessiten, just quan apareix la por a equivocar-se i just per donar-los confiança per continuar; El segon és la necessitat dels xiquets de tindre models als quals copiar, ja que l'aprenentatge per imitació és molt important en aquestes edats.

Els fills són esponges que copien allò que veuen dels adults, i alhora, són fràgils com cristalls. Necessiten algú que els done seguretat i alhora en el que es puguen veure reflectits.

Igual que quan els ensenyem a anar en bicicleta, no els podem deixar sols i és convenient que estem a prop per fer-los sentir segurs, així, en els estudis passa el mateix. No podem deixar-los sols de primeres. Igual com per incentivar-los a aprendre a anar en bicicleta cal que ens vegen fer ús d'ella, per tal d'incentivar-los en els estudis ens han de veure llegir, aprendre i estudiar.

Els fills no entendran que els demanem que facen alguna cosa que nosaltres no fem mai... Si no ens veuen fer alguna cosa, aquesta no tindran interés per a ells i no tindran curiositat per aprendre-la. Si no ens veuen llegir, tampoc voldran fer-ho. El que és una obligació ja no és interessant, i per tant millor deixar de fer-ho.

La tranquil·litat que dóna no tindre pressa, ajudarà els fills a gestionar-se el temps, a gaudir del que aprenen a escola, i a poc a poc arribaran a ser autònoms.

El truc està en l'acompanyament, ja que amb el temps, agafen confiança en ells mateixos. Com més temps els hagem obligat, més ens costarà tornar a aquest punt, però sempre s'arriba. A mesura que veuen que nosaltres confiem en ells, ells també ho faran.

Nosaltres som l'espill en el qual es miren. Si ens veuen tranquils, ells estaran tranquils i podran seguir fent el que millor se'ls dona: aprendre.

Nodrir les arrels per aconseguir els fruits

M'agrada passejar pel camp i fixar-me en les plantes. Em sorprenc observant fins a quin punt són capaces de sobreviure a condicions extremes en mig de la muntanya, i en canvi quan les tenim a casa, en un cossiol, es moren, tot i estar rebent tota l'atenció del món.

Aquest fet, em fa trobar un paral·lelisme amb el meu treball amb famílies.

Constantment veig famílies que fan grans esforços en cuidar els seus fills. S'esforcen per què aquests aconseguisquen grans metes, però tot al que arriben és a la frustració, a males experiències, al distanciament dels fills, a patir. Ha de ser dolorós veure altres xiquets que sense tants recursos o atenció, aconsegueixen allò que per a ells sembla impossible.

En veure aquestes famílies automàticament em ve el paral·lelisme amb les plantes: Aquestes necessiten certa quantitat d'aigua, aliment, llum,... nosaltres necessitem sentir-nos cuidats, estimats i protegits, per créixer.

L'excés o la falta d'aquestes condicions, faran que les plantes perden les fulles, que deixen de fer fruits, que deixen de créixer.

Així les condicions per als xiquets poden no ser adients bé per falta o per excés. Aquests deixaran d'aprendre, o deixaran de complir les normes bàsiques de convivència, inclús començaran a tindre conductes violentes...

Quan les plantes es reguen en excés el que les passa és que les arrels es podreixen i la planta comença a mostrar símptomes. Quan estem molt a sobre dels fills aquests, aquests no acaben de desenvolupar les seues capacitats, es fan dependents, i la seua autoestima baixa, alhora que fan responsables de tots els seus fracassos aquella persona que ha assumit la responsabilitat de cuidar-los.


Quan les plantes no es reguen mai, es fan dures per fora, fan les fulles xicotetes, són poc generoses per a la vista, doncs la seua preocupació és ara per ara, la de sobreviure. Així els xavals altament conflictius, solen provindre de famílies on, en certa manera, se'ls ha desatés.

També hi ha altres qüestions que són encara menys visibles, més subtils, però que també entren en aquesta comparativa del creixement.

Tots assumim que no podem fer que una planta faça fruits demà, a menys que les condicions siguen les adients, i que prèviament haja fet flors.

Suspendre un curs escolar és un fracàs que es viu amb «culpa». Ens costa parar-se a pensar que tal volta el nostre fill també necessite temps per maurar, per prendre decisions, per aprendre. Costa parar-se a pensar que altres coses pot estar necessitant, que no l'estem oferint o que l'estem donant en excés, per tal de donar-li les condicions necessàries per a continuar creixent.

Aquesta actitud pacient i reflexiva que assumim amb les plantes com necessària, desapareix quan parlem dels xiquets. Amb els fills ens entra la por i la presa.

Quan prenem una planta que està malalta, el primer que hem d'aconseguir és que les arrels tinguen força per alimentar la planta.

Quan parlem de criança i educació, fer fortes les arrels, vol dir donar-nos descans, confiar en el que ha de vindre i en la relació, confiar en les capacitats dels fills i en nosaltres com a pares. Vol dir, deixar de mirar fora, per posar tota la nostra atenció en la nostra família. Vol dir saber que és allò just que aquesta necessita.


Fer fortes les arrels suposa confiar encara que el temps ens portarà els resultats, sempre que les nostres emocions a l'hora de prendre decisions que ens indiquen que el que triem fa que el nostre fill sé senta cuidat, estimat i protegit.

El Xato i el barri

Feia temps que volia escriure sobre el Xato, un xaval que vaig conéixer fa anys. Volia compartir l'empremta que aquest jove em va deixar.

El Xato era un xaval de barri, d'aquells que criden als quatre vents que no havies de fiar-te d'ell. Tenia els ulls clars i la mirada esquiva, tenia el nas trencat i li faltaven algunes dents, conseqüència d'alguna de les moltes aventures que ja no recordava, tenia el costum de prendre's confiances quan no tocava i agafar el que no era seu sense preguntar, moltes voltes anava sol, però en essència era bona gent. Era un xaval fàcil de llegir, no guardava sorpreses, era tal qual.

Era un d'aquells personatges que tothom coneix als barris, però dels que sols els íntims saben el nom real. Un d'aquests personatges que s'han guanyat de sobra el determinant que anuncia el seu nom. El Xato era el producte del barri on vivia i el representava com ningú:

Com el propi barri, tenia temps per a perdre i amics per convidar a fumar, sempre amb les butxaques buides i si tenia alguna cosa, la malbaratava abans de contar fins a tres, els seus dies començaven després de l'hora de dinar i l'única tasca programada era baixar al banc de la plaça. Llavors esperava que algú suggerira algun plan que trencara la monotonia, mentre el cànnabis anava transformant el dia en la nit i les converses versaven sobre el treball que no tenia, sobre les xiques que en aquell moment intentaven salvar-lo d'ell mateix, i sobre d'allò que no recordava del cap de setmana i que amb l'ajuda dels amics a poc a poc anaven recomposant,... fins que el fred de la matinada l'enviava de nou a casa amb els deures fets.

Els dies no passaven sinó que queien al damunt. Al barri tots eren amics i compartien el no tindre perspectives. I per això, una mala mirada suposava un «i tu que mires!», que feia més divertida la vesprada i donava conversa pels dies següents. I tots eren una família, i que com en totes les famílies a temporades es portaven bé, i a altres, no es podien parlar.

El Xato, igual que el barri, vestia tots els dies la mateixa roba, d'alguna marca cara comprada al mercat dels dijous, i el seu suèter favorit solia ser l'únic suèter i tenia el sexappeal que atrau les xiques dels barris rics a viure aventures que mai acaben bé, i que Joaquín Sabina tan bé sap descriure a les seues cançons. Però quan al poble hi havia bous, el barri al complet anava per demostrar que no hi havia ningú al poble igual de valent com ell.

I alhora El Xato de tant en tant mostrava la raó de ser d'aquell barri. El dia que podia, em convidava a berenar i si un dia es comprava una Coca Cola, m'oferia altra, i si em veia avorrit a la porta del centre on jo treballava, venia a parlar amb mi i estaven hores i hores parlant, sobre la soledat, sobre el futur, sobre mi o sobre ell. I m'advertia que no em fiara d'aquell o d'aquell altre, i entre risses em deixava veure que no havia de fiar-me d'ell. I tenia la desvergonya de dir a tota hora el que tenia al cap, ja que qui no té res, sap segur que tampoc té res a perdre...

Ell era com el barri: sols en veure'l sabies que no hi trobaries res de valor llevat de les persones que hi vivien en ell. Si tenies qualsevol cosa i entraves al barri, sabies que et tocaria compartir-la, doncs ells ho compartien tot: podien demanar-te-la o podien agafar-te-la sense permís. Però el barri no donava opció a la gent que allí vivia. Sols podien entendre la vida si seguien una única llei:

«al barri tot es comparteix, perquè tots som família; encara que no vulguem.»

El bagul dels records

Hi ha experiències de les quals aprens i t'acompanyen per un temps abans de caure al bagul dels records, on embolicades amb altres pensaments, acaben definitivament a l'oblit. La funció d'aquest blog va ser ordenar tots aquests records i salvar aquells més importants.

Ahir vaig fer una sessió en coteràpia amb una molt bona companya. Per la meua experiència com a terapeuta, el que portava la família es tractava d'una demanda difícil de recollir, doncs venien d'un dolor guardat des de feia molt de temps.

Abans que la família arribés, ella i jo havíem estat preparant la sessió, havíem comentat exercicis, havíem marcat pautes a observar, havíem parlat de la manera en què ens donaríem el torn de paraula... i en tot allò aquesta companya em va refrescar una pauta bàsica que feia temps que havia guardat al bagul dels records i que vagament recordava:

«Tota queixa està construïda per una petició»

La família feia temps que havia deixat de demanar i solament és comunicava mitjançant queixes. Amb açò, el que aconseguien era allunyar-se cada cop més els uns dels altres. Les queixes no feien que la resta de la família els donés allò que necessitaven, i en conseqüència tampoc cap d'ells feien res per atendre les queixes dels altres. Aquest cercle era el que definitivament els havia portat a consulta, encara que en aquell moment, ni ells ni nosaltres ho sabíem.

Durant tota la sessió vàrem estar traduint les queixes en demandes, recollint tot allò que era constructiu i redefinint allò que senyalava els altres. Volíem que la resta de la família no se sentira amenaçada ni qüestionada i que pogueren entendre el que els altres deien.

Quan no ens sentim escoltats posem molta energia en forma de ràbia, enfado i desconfiança. La nostra tasca va ser recollir totes aquestes emocions tan intenses i traduir-les a altres més neutres i fàcils d'entendre, el que suposà per a nosaltres, primer, haver de rebre-les sense sentir-nos amenaçats, per després a poc a poc anar descodificant-les.

Aquest matí, quan recordava la sessió pensava que les queixes són un fet que es repeteix més voltes del que pensem a la consulta, però també al nostre dia a dia. Quan escoltem queixes, ens costa veure la necessitat que hi ha al darrere, doncs ens sentim atacats i de primeres ens surt la necessitat de defensar-nos. Però quan nosaltres ens queixem, volem que els altres entenguen aquestes necessitats i endevinen el que han de fer per cuidar-nos (i sí, he dit endevinar, doncs a la queixa poques voltes afegim que és exactament el que necessitem). Però sobretot ens costa entendre que aquests dos processos són el mateix vist des de les dues perspectives.

«Tota queixa amaga una petició i aquesta està construïda per una necessitat no coberta»

Ahir la meua companya em va ajudar a treure aquest pensament del bagul dels records, i espere que no es torne a perdre embolicat entre altres records i per això faig aquest escrit.

Igualment espere que la família ho puga aprendre i tampoc ho oblide.

Pintures de guerra 2

Ahir vaig tindre una adolescent al despatx que venia amb les «pintures de guerra». Açò passa de tant en tant, que els adolescents necessiten amagar-se darrere d'un escut que els ajude a protegir-se. Venia amb les pintures de guerra de la seua tribu, cabells molt descuidats, penjolls amb fulles de marihuana, ulleres de no dormir, roba gran estil hip hop. En definitiva, havia vingut amb les pintures de la seua tribu, pintures que criden: no necessite res, jo ho puc tot. Res a veure amb la cara d'àngel d'altres dies, res a veure amb el que pot transmetre quan tot va bé.

En quant passen aquestes transformacions, puc asustar-me tal com ens sol passar, o puc relliscar entre les escletxes d'aquesta disfressa i imaginar com ha de ser la ferida oberta que hi ha baix d'aquesta armadura que els obliga a protegir-se d'aquesta manera tan contundent.
 

Aquest altre punt de vista em permet apropar-me a ells amb cura, respectant les seues pors, respectant el seu dolor i respectant els seus temps. Saber d'aquesta manera em permet no voler defensar-me dels seus atacs i sols em centre en com ajudar-la. Ignore les amenaces o els reptes que em puga dirigir. A voltes aquesta ha estat la seua manera de demanar ajuda, i tal volta és l'única que coneix.
De tant en tant, tothom necessita amagar-se darrere d'aquestes armadures que ens protegeix-se'n. El problema passa quan aquest es torna el nostre estat habitual doncs la gent que hauria de cuidar-nos i fer que tornarem, no ho sap fer o les seues atencions ens són massa doloroses.
 

Quan escolte que, s'ha de ser més dur, que ens hem d'imposar, que no ens poden véncer, m'adone com estem repetint models que no funcionen i que no responen a les necessitats dels adolescents, quan imposar empitjora la situació. Donar una medicina per a què cure una malaltia i veure que aquesta medicina no funciona, i com a remei tornar a donar la mateixa medicina, no és el millor dels mètodes per ajudar a algú.

Solc escoltar gent que insisteix a mostrar amb els seus ulls el que s'ha de fer, sense parar-se a escoltar ni mirar que l'està passant al seu voltant. Quan escolte dir que els xavals són dolents, que són rebels, que no fan cas, em semblen pistes que podem interpretar per saber on ha estat la negligència de l'adult. Aquestes pistes em són útils per saber per on començar a desmuntar l'armadura.
 

El que la vida m'ha ensenyat és que quan les coses són molt complicades, és més recomanable fer ús de les ferramentes del rellotger, de l'artesà, que no les del ferrer. No tocar res fins que no estem segurs del que estem fent, no trencar ni perdre cap peça, sempre amb la possibilitat de fer un pas enrere, sempre amb l'acord de tothom abans de fer el següent pas. Sols així entenc que es poden deixar enrere les armadures, i sols així entenc que els adolescents podran sentir-se tranquils per deixar enrere les pintures de guerra.

Aquest calidoscopi que és la vida

Les regles dels suburbis es poden mirar des de moltes perspectives. Normalment se'ns mostra una molt parcial, ja que qui està a dins no necessita parla-ne i qui parla és perquè no pertany. La veritat és que em considere un turista accidental enamorat d'aquest altre món, tan proper, tan igual i tan diferent.

He treballat a molts barris perifèrics amb joves molt violents i amb les seues famílies, i allí he fet grans amics, però el meu primer contacte en aquest món, fou al meu poble, on ens ajuntàvem gent de tota valència sense importar-nos de quin barri veníem.

Quan jo tenia 18 anys em van furtar la bicicleta que utilitzava per desplaçar-me per la ciutat. Com no! en les setmanes següents vaig estar contant a tothom com d'enfadat i trist m'havia sentit.

Com ja he dit, al poble ens ajuntàvem gent de tota valència i no sempre sabíem massa a que ens dedicàvem quan no estàvem al poble. Ens unia l'edat, les nits d'estiu a la fresca, molts cafés i anys d'anècdotes.

Al arribar al meu poble amb la història, un dels meus amics, em va dir molt tranquil: «quina bicicleta vols?». Vaig començar a contar-li que «em feia igual, que volia una mountain bike normaleta per anar per la ciutat, com la que ja tenia». «¡Home!, ja que l'he de furtar-te-la, aprofita i digues-me quina vols!». Aquell amic s'estava oferint a reparar la injustícia que havien comés amb mi, furtant no la mateixa bicicleta, sinó oferint-se a aconseguir-me una millor.

És un codi de pertinença, de protecció, de tribu, que tot i no acceptar el gest, em va ajudar a curar la ferida. A partir d'aquell moment, vaig deixar de parlar de la bicicleta i vaig començar a parlar d'aquell amic que s'havia oferit a reparar el meu dolor de la manera que ell podia i sabia. Mai vaig pensar que podia assemblar-se a aquell que m'havia furtat la bicicleta, doncs a aquest, jo el coneixia i era bona gent...

Amb els anys el vaig perdre la pista, però jo continue recordant aquesta anècdota. Veig aquest amic en molts dels joves que cometen delictes i amb els que he tingut el gust de passar bones i males estones.

Poder veure els joves des d'aquest calidoscopi que és la vida, ens permet veure'ls en altres ulls. Ens permet veure joves sensibles, necessitats, disposats a fer les coses des d'allà on ells saben.