Hi ha experiències de les quals aprens i t'acompanyen per un temps abans de caure al bagul dels records, on embolicades amb altres pensaments, acaben definitivament a l'oblit. La funció d'aquest blog va ser ordenar tots aquests records i salvar aquells més importants.
Ahir vaig fer una sessió en coteràpia amb una molt bona companya. Per la meua experiència com a terapeuta, el que portava la família es tractava d'una demanda difícil de recollir, doncs venien d'un dolor guardat des de feia molt de temps.
Abans que la família arribés, ella i jo havíem estat preparant la sessió, havíem comentat exercicis, havíem marcat pautes a observar, havíem parlat de la manera en què ens donaríem el torn de paraula... i en tot allò aquesta companya em va refrescar una pauta bàsica que feia temps que havia guardat al bagul dels records i que vagament recordava:
La família feia temps que havia deixat de demanar i solament és comunicava mitjançant queixes. Amb açò, el que aconseguien era allunyar-se cada cop més els uns dels altres. Les queixes no feien que la resta de la família els donés allò que necessitaven, i en conseqüència tampoc cap d'ells feien res per atendre les queixes dels altres. Aquest cercle era el que definitivament els havia portat a consulta, encara que en aquell moment, ni ells ni nosaltres ho sabíem.
Durant tota la sessió vàrem estar traduint les queixes en demandes, recollint tot allò que era constructiu i redefinint allò que senyalava els altres. Volíem que la resta de la família no se sentira amenaçada ni qüestionada i que pogueren entendre el que els altres deien.
Quan no ens sentim escoltats posem molta energia en forma de ràbia, enfado i desconfiança. La nostra tasca va ser recollir totes aquestes emocions tan intenses i traduir-les a altres més neutres i fàcils d'entendre, el que suposà per a nosaltres, primer, haver de rebre-les sense sentir-nos amenaçats, per després a poc a poc anar descodificant-les.
Aquest matí, quan recordava la sessió pensava que les queixes són un fet que es repeteix més voltes del que pensem a la consulta, però també al nostre dia a dia. Quan escoltem queixes, ens costa veure la necessitat que hi ha al darrere, doncs ens sentim atacats i de primeres ens surt la necessitat de defensar-nos. Però quan nosaltres ens queixem, volem que els altres entenguen aquestes necessitats i endevinen el que han de fer per cuidar-nos (i sí, he dit endevinar, doncs a la queixa poques voltes afegim que és exactament el que necessitem). Però sobretot ens costa entendre que aquests dos processos són el mateix vist des de les dues perspectives.
Ahir la meua companya em va ajudar a treure aquest pensament del bagul dels records, i espere que no es torne a perdre embolicat entre altres records i per això faig aquest escrit.
Igualment espere que la família ho puga aprendre i tampoc ho oblide.
Ahir vaig fer una sessió en coteràpia amb una molt bona companya. Per la meua experiència com a terapeuta, el que portava la família es tractava d'una demanda difícil de recollir, doncs venien d'un dolor guardat des de feia molt de temps.
Abans que la família arribés, ella i jo havíem estat preparant la sessió, havíem comentat exercicis, havíem marcat pautes a observar, havíem parlat de la manera en què ens donaríem el torn de paraula... i en tot allò aquesta companya em va refrescar una pauta bàsica que feia temps que havia guardat al bagul dels records i que vagament recordava:
«Tota queixa està construïda per una petició»
La família feia temps que havia deixat de demanar i solament és comunicava mitjançant queixes. Amb açò, el que aconseguien era allunyar-se cada cop més els uns dels altres. Les queixes no feien que la resta de la família els donés allò que necessitaven, i en conseqüència tampoc cap d'ells feien res per atendre les queixes dels altres. Aquest cercle era el que definitivament els havia portat a consulta, encara que en aquell moment, ni ells ni nosaltres ho sabíem.
Durant tota la sessió vàrem estar traduint les queixes en demandes, recollint tot allò que era constructiu i redefinint allò que senyalava els altres. Volíem que la resta de la família no se sentira amenaçada ni qüestionada i que pogueren entendre el que els altres deien.
Quan no ens sentim escoltats posem molta energia en forma de ràbia, enfado i desconfiança. La nostra tasca va ser recollir totes aquestes emocions tan intenses i traduir-les a altres més neutres i fàcils d'entendre, el que suposà per a nosaltres, primer, haver de rebre-les sense sentir-nos amenaçats, per després a poc a poc anar descodificant-les.
Aquest matí, quan recordava la sessió pensava que les queixes són un fet que es repeteix més voltes del que pensem a la consulta, però també al nostre dia a dia. Quan escoltem queixes, ens costa veure la necessitat que hi ha al darrere, doncs ens sentim atacats i de primeres ens surt la necessitat de defensar-nos. Però quan nosaltres ens queixem, volem que els altres entenguen aquestes necessitats i endevinen el que han de fer per cuidar-nos (i sí, he dit endevinar, doncs a la queixa poques voltes afegim que és exactament el que necessitem). Però sobretot ens costa entendre que aquests dos processos són el mateix vist des de les dues perspectives.
«Tota queixa amaga una petició i aquesta està construïda per una necessitat no coberta»
Ahir la meua companya em va ajudar a treure aquest pensament del bagul dels records, i espere que no es torne a perdre embolicat entre altres records i per això faig aquest escrit.
Igualment espere que la família ho puga aprendre i tampoc ho oblide.