divendres, 8 de gener de 2016

Pintures de guerra 2





Ahir vaig tindre una adolescent al despatx que venia amb les «pintures de guerra». Açò passa de tant en tant, que els adolescents necessiten amagar-se darrere d'un escut que els ajude a protegir-se. Venia amb les pintures de guerra de la seua tribu, cabells molt descuidats, penjolls amb fulles de marihuana, ulleres de no dormir, roba gran estil hip hop. En definitiva, havia vingut amb les pintures de la seua tribu, pintures que criden: no necessite res, jo ho puc tot. Res a veure amb la cara d'àngel d'altres dies, res a veure amb el que pot transmetre quan tot va bé.

En quant passen aquestes transformacions, puc asustar-me tal com ens sol passar, o puc relliscar entre les escletxes d'aquesta disfressa i imaginar com ha de ser la ferida oberta que hi ha baix d'aquesta armadura que els obliga a protegir-se d'aquesta manera tan contundent.
 
Aquest altre punt de vista em permet apropar-me a ells amb cura, respectant les seues pors, respectant el seu dolor i respectant els seus temps. Saber d'aquesta manera em permet no voler defensar-me dels seus atacs i sols em centre en com ajudar-la. Ignore les amenaces o els reptes que em puga dirigir. A voltes aquesta ha estat la seua manera de demanar ajuda, i tal volta és l'única que coneix.
De tant en tant, tothom necessita amagar-se darrere d'aquestes armadures que ens protegeix-se'n. El problema passa quan aquest es torna el nostre estat habitual doncs la gent que hauria de cuidar-nos i fer que tornarem, no ho sap fer o les seues atencions ens són massa doloroses.
 
Quan escolte que, s'ha de ser més dur, que ens hem d'imposar, que no ens poden véncer, m'adone com estem repetint models que no funcionen i que no responen a les necessitats dels adolescents, quan imposar empitjora la situació. Donar una medicina per a què cure una malaltia i veure que aquesta medicina no funciona, i com a remei tornar a donar la mateixa medicina, no és el millor dels mètodes per ajudar a algú.

Solc escoltar gent que insisteix a mostrar amb els seus ulls el que s'ha de fer, sense parar-se a escoltar ni mirar que l'està passant al seu voltant. Quan escolte dir que els xavals són dolents, que són rebels, que no fan cas, em semblen pistes que podem interpretar per saber on ha estat la negligència de l'adult. Aquestes pistes em són útils per saber per on començar a desmuntar l'armadura.
 
El que la vida m'ha ensenyat és que quan les coses són molt complicades, és més recomanable fer ús de les ferramentes del rellotger, de l'artesà, que no les del ferrer. No tocar res fins que no estem segurs del que estem fent, no trencar ni perdre cap peça, sempre amb la possibilitat de fer un pas enrere, sempre amb l'acord de tothom abans de fer el següent pas. Sols així entenc que es poden deixar enrere les armadures, i sols així entenc que els adolescents podran sentir-se tranquils per deixar enrere les pintures de guerra.