L’escola ens suspèn com a pares/mares?

Per a molts pares i mares, l’escola és una avaluació de les seues capacitat parentals. És una referència per saber quan ho estan fent bé o mal.

Mentre les notes són bones, ens sentim contents i reforçats en la nostra forma de fer, però quan aquestes baixen més del que esperàvem, encenem totes les alarmes i comencem a preguntar-nos: Què ha passat? Què hem fet mal? I ara, com ho resoldrem?

Quan el mestre ens posa el primer «però» a la tutoria, i anomena les paraules prohibides «reforç», «recuperació», «baix rendiment», activem tots els recursos que tenim al nostre abast i comencem a prendre mesures d’urgència: busquem professors particulars, acadèmies, psicòlegs... professionals que ens ajuden i ens guien.

He conegut famílies que per llevar-se l’etiqueta de fracàs escolar, arriben a esgotar-se emocionalment. Famílies que quan es presenten ho fan dient: «ja ho hem intentat tot, i res no funciona». Famílies què criden als quatre vents que no poden més. Famílies que han passat per diferents professionals sense entendre que ja tenien allò que els calia per educar i conviure: l’estima.

I es que, hi ha fills que sempre treuen zeros als exàmens, i pares que sempre estan renyint-los, càstigs que s’acumulen, hores de repàs que es multipliquen, promeses que mai no arriben a complir-se,... i tot dóna com a resultat zero, perquè res d’això és el que cal.

Per als xiquets, aprendre, és un fet natural que es pot bloquejar per diversos motius: quan no es senten estimats, quan es troben sols i no tenen a ningú en qui poder recolzar-se, quan creuen que no poden i els cal que els diguen sí pots.

Per tornar a la normalitat i que tornen a aprendre, hem de poder garantir el seu benestar emocional, sense càstigs, sense enfadar-nos i sense sentir-nos frustrats, ja que la nostra rabia, el nostre malestar, ben segur els farà sentir-se sols i incapaços.

Cuidar el que per a ells és important: El temps al pati, els amics, els cromos que ha guanyat o perdut, o si la xica que els agrada està asseguda al seu costat a classe, i no sols les notes, seria una bona manera de començar. Tindre un moment per estar amb ells, sense estar pendents de les coses que falten per fer, disfrutar d’estar junts, transmetre’ls calma, fer-los sentir importants, fins que augmente l’autoestima, i tornen a sentir-se capaços. Sols així podran superar la caiguda en el rendiment escolar, i podran continuar creixent.

També pot ser que, en ocasions amb reforç i tècniques d’estudi hi haja prou, però no sempre ha de ser així. Igual com pot ser que, que en altres ocasions, sols amb sentir-se acompanyats i escoltats pels seus pares, hi haja prou. Cada xiquet és un món i és difícil posar receptes.

Però una cosa és certa. Poques voltes ens posem a pensar que podem fer nosaltres? que hem deixat de fer? que aportem a la família? com hem aconseguim que haja arribat fins on haja arribat?

S’ha de saber què, quan les notes no són les esperades, el primer a fer, abans de cap altra cosa, és mirar-nos a nosaltres mateixos i veure que ens està passant, que hem canviat, si estem més estressats de l’habitual, si estem capficats en algun projecte que ens absorbeix molt de temps i ens resta temps d’estar amb els nostres fills,...

Algunes voltes els problemes dels nostres fills a l’escola, són sols un avís per a que ens adonem de com estem nosaltres.