Clar està que hi ha una víctima principal que és la que rep l'agressió directa, però si no mirem aquesta qüestió amb amplitud, ens serà més difícil trencar el cicle de violència. Quan faig tallers per a pares o mestres, no em canse de dir que un xaval que aprèn a fer mal d'eixa manera, ha d'haver estat o molt sol o poc atés, ha de tindre o uns referents parentals amb pocs recursos o més pendents d'aconseguir l'aprovació del fill que no en cuidar-lo com a pares.
Qui rep l'agressió, té la vivència de no poder defensar-se. Els psicòlegs anomenem açò «indefensió apresa», i suposa la incapacitat de la persona per buscar alternatives al que li està passant, el pensament que cap gest l'ajudarà a estar millor, que res del que fem canviarà el resultat i que al final val la pena no resistir-se per reduir el mal.
Però el que fa l'agressió té les seues pròpies dificultats, la seua pròpia incapacitat per relacionar-se. L'agressor a voltes no és capaç d'adonar-se que està fent mal a un company. Altres voltes, necessita tindre a algú per sota, ja que d'altra manera senten són un fracàs.
I el grup d'iguals? Aquests són la part del problema que oblidem. Aprenen a conviure i acceptar com a normal el que està passant a un company. Aprenen a no prendre posició enfront de les injustícies, accepten que no reaccionar és el millor que poden fer. Però de quina manera açò afecta el seu desenvolupament? De quina manera els incapacita? La reacció del grup és determinant per sostindre o eliminar aquestes situacions d'abús. Que aprén un xiquet quan veu que estan agredint a un altre i ningú fa res?
I nosaltres com adults, que fem? En general, en el bullying (i la resta dels àmbits quan parlem d'educar), el castig a l'agressor, funciona poc i mal. El problema és que és la primera reacció i en moltes ocasions, l'última. Que es tracta d'un recurs del qual s'ha de fer ús, no ho negaré, però quan tenim la necessitat de castigar, sol ser perquè hem deixat passar moltes oportunitats abans. Els càstigs solen tindre un efecte a curt termini, però que no soluciona el problema. Acompanyar els joves (víctimes o agressors), donar-los competències, ensenyar-los altra manera de reaccionar, de relacionar-se, de cuidar, de dir el que necessiten,... ampliar el ventall de ferramentes, és per a mi la millor solució.
Ampliar el ventall de ferramentes de la víctima per tal que veja que hi ha alternatives al que està fent i que la portaran a una situació millor. Ampliar el ventall de ferramentes de l'agressor i que sàpiga que té recursos personals que els altres poden valorar si es deixa veure, que no té necessitat de tindre a ningú per sota, que cuidant tindrà encara més amics i que es sentirà millor, que no cal ser el millor en tot per sentir-se part del grup. Ampliar el ventall de ferramentes del grup, per saber com reaccionar i no permetre la violència com a part del seu món, saber que si tothom actua com cal, demà quan puga tocar a qualsevol passar per aquesta situació, es sabran protegits pels seus companys, i ja ningú serà víctima.
Tot açò és el que veig quan treballe en un grup de joves on s'està fent bullying: Un jove que se sent paralitzat, un altre que sols es sent bé si hi ha altre pitjor i un grup que no sap que fer. I veig als adults sense les ferramentes per revertir aquesta situació, intentant reparar des del «càstig adult» el que necessita un codi de «protecció juvenil».
Mentre contestava les preguntes que em feien les estudiants de periodisme sobre les víctimes, els dits escrivien en una direcció, i el cap se n'anava ben lluny: A quina víctima es referien?
Com deia al principi, aquest tema necessita molt de el millor de nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada