Comencem un nou curs escolar i tot el que això suposa: tornada de vacances, retrobada amb els companys, nous horaris, compra de roba (què la de l’any passat se’ls ha quedat curta),... i per rematar, les extraescolars.
Com altres coses, també les extraescolars va per modes, i són un reflexe del nostre estil educatiu. Avui en dia s’estila apuntar-se a futbol o streetdance. Abans, quan jo era menut, la primera opció era ballet, judo o karate. La música, les classes de repàs i l’anglés són atemporals.
També varia entre unes famílies i altres. Hi ha pares i mares que trien pels seus fills allò que tant els va agradar fer de xicotets. Hi ha qui anima el seu fill a fer allò que a ell li van prohibir. Qui organitza la setmana per anar amb el cotxe amunt i abaix per tal que els fills ho puguen fer tot.
Tot depén del nostre estil com a pares i mares que farem les coses d’una manera o altra.
Però ara és quan em surten algunes preguntes: S’ha d’obligar els fills a fer un mínim d’extraescolars? Compensa quadrar els horaris familiars per tal d’ampliar la formació dels fills? Fer o no fer les extraescolars afectarà el futur dels nostres fills?
La consciencia, em diu que no hi ha extraescolars bones o dolentes, que no hi ha un nombre màxim ni mínim a les que siga recomanable apuntar-se, i tant sols se si és important projectar les extraescolars cap al futur o triar aquelles que poden ser l’inici d’una brillant carrera professional, o si és adequat deixar que s’apunten solament perquè ho ha fet el seu millor amic.
Tot açò em fa pensar com el model educatiu que triem per la nostra família ens durà a fer unes tries o altres, però, trobe que hem de posar més cura en el com i no en el què. Com fem el procés de tria pot ser un assaig del que serà la relació.
Estic acostumat a escoltar a pares i mares que tenen problemes per portar els fills a les extraescolars, que els fan xantatge, altres les entenen com un premi a la bonda conducta.
M’adone que no veig tan important triar les extraescolars adients, com triar la manera de prendre aquesta decisió. M’adone que és una oportunitat per ajudar a maurar la relació, un moment ideal per parlar i escoltar abans de prendre una decisió.
Quan arriba l’adolescència, moltes coses canvien, la vida els canvia, els interessos canvien, i molts joves decideixen abandonar totes aquelles extraescolars que han estat el centre de la seua vida per uns anys. Totes les hores de música, anglès, streetdance, futbol o batucada, formen part del passat, i ara es dediquen més a estar amb els amics.
Quan estic amb els xavals mai em parlen d’una o altra extraescolar, i si de com han decidit fer-la o deixar-la, de com s’ho han pres els pares, de si s’han emocionat o s’han enfadat o s’han decebut.
Per tant triar una o altra extraescolar és important, però no deixem de banda el com arriben a triar aquesta, doncs la relació, la presa de decisions, la responsabilitat en la tria, continuarà essent present encara que l’activitat extraescolar ja no estiga.
Com altres coses, també les extraescolars va per modes, i són un reflexe del nostre estil educatiu. Avui en dia s’estila apuntar-se a futbol o streetdance. Abans, quan jo era menut, la primera opció era ballet, judo o karate. La música, les classes de repàs i l’anglés són atemporals.
També varia entre unes famílies i altres. Hi ha pares i mares que trien pels seus fills allò que tant els va agradar fer de xicotets. Hi ha qui anima el seu fill a fer allò que a ell li van prohibir. Qui organitza la setmana per anar amb el cotxe amunt i abaix per tal que els fills ho puguen fer tot.
Tot depén del nostre estil com a pares i mares que farem les coses d’una manera o altra.
Però ara és quan em surten algunes preguntes: S’ha d’obligar els fills a fer un mínim d’extraescolars? Compensa quadrar els horaris familiars per tal d’ampliar la formació dels fills? Fer o no fer les extraescolars afectarà el futur dels nostres fills?
La consciencia, em diu que no hi ha extraescolars bones o dolentes, que no hi ha un nombre màxim ni mínim a les que siga recomanable apuntar-se, i tant sols se si és important projectar les extraescolars cap al futur o triar aquelles que poden ser l’inici d’una brillant carrera professional, o si és adequat deixar que s’apunten solament perquè ho ha fet el seu millor amic.
Tot açò em fa pensar com el model educatiu que triem per la nostra família ens durà a fer unes tries o altres, però, trobe que hem de posar més cura en el com i no en el què. Com fem el procés de tria pot ser un assaig del que serà la relació.
Estic acostumat a escoltar a pares i mares que tenen problemes per portar els fills a les extraescolars, que els fan xantatge, altres les entenen com un premi a la bonda conducta.
M’adone que no veig tan important triar les extraescolars adients, com triar la manera de prendre aquesta decisió. M’adone que és una oportunitat per ajudar a maurar la relació, un moment ideal per parlar i escoltar abans de prendre una decisió.
Quan arriba l’adolescència, moltes coses canvien, la vida els canvia, els interessos canvien, i molts joves decideixen abandonar totes aquelles extraescolars que han estat el centre de la seua vida per uns anys. Totes les hores de música, anglès, streetdance, futbol o batucada, formen part del passat, i ara es dediquen més a estar amb els amics.
Quan estic amb els xavals mai em parlen d’una o altra extraescolar, i si de com han decidit fer-la o deixar-la, de com s’ho han pres els pares, de si s’han emocionat o s’han enfadat o s’han decebut.
Per tant triar una o altra extraescolar és important, però no deixem de banda el com arriben a triar aquesta, doncs la relació, la presa de decisions, la responsabilitat en la tria, continuarà essent present encara que l’activitat extraescolar ja no estiga.