Bullying

Fa unes setmanes, unes estudiants de periodisme em feren una entrevista sobre aquest tema, i vaig adonar-me'n que quan es parla de bullying, solem tindre una percepció molt pobra d'aquest problema. Jo he treballat tant amb víctimes com amb «agressors», i quan coneixes les dues perspectives aprens a veure matisos en el problema.

Clar està que hi ha una víctima principal que és la que rep l'agressió directa, però si no mirem aquesta qüestió amb amplitud, ens serà més difícil trencar el cicle de violència. Quan faig tallers per a pares o mestres, no em canse de dir que un xaval que aprèn a fer mal d'eixa manera, ha d'haver estat o molt sol o poc atés, ha de tindre o uns referents parentals amb pocs recursos o més pendents d'aconseguir l'aprovació del fill que no en cuidar-lo com a pares.

Qui rep l'agressió, té la vivència de no poder defensar-se. Els psicòlegs anomenem açò «indefensió apresa», i suposa la incapacitat de la persona per buscar alternatives al que li està passant, el pensament que cap gest l'ajudarà a estar millor, que res del que fem canviarà el resultat i que al final val la pena no resistir-se per reduir el mal.

Però el que fa l'agressió té les seues pròpies dificultats, la seua pròpia incapacitat per relacionar-se. L'agressor a voltes no és capaç d'adonar-se que està fent mal a un company. Altres voltes, necessita tindre a algú per sota, ja que d'altra manera senten són un fracàs.

I el grup d'iguals? Aquests són la part del problema que oblidem. Aprenen a conviure i acceptar com a normal el que està passant a un company. Aprenen a no prendre posició enfront de les injustícies, accepten que no reaccionar és el millor que poden fer. Però de quina manera açò afecta el seu desenvolupament? De quina manera els incapacita? La reacció del grup és determinant per sostindre o eliminar aquestes situacions d'abús. Que aprén un xiquet quan veu que estan agredint a un altre i ningú fa res?

I nosaltres com adults, que fem? En general, en el bullying (i la resta dels àmbits quan parlem d'educar), el castig a l'agressor, funciona poc i mal. El problema és que és la primera reacció i en moltes ocasions, l'última. Que es tracta d'un recurs del qual s'ha de fer ús, no ho negaré, però quan tenim la necessitat de castigar, sol ser perquè hem deixat passar moltes oportunitats abans. Els càstigs solen tindre un efecte a curt termini, però que no soluciona el problema. Acompanyar els joves (víctimes o agressors), donar-los competències, ensenyar-los altra manera de reaccionar, de relacionar-se, de cuidar, de dir el que necessiten,... ampliar el ventall de ferramentes, és per a mi la millor solució.

Ampliar el ventall de ferramentes de la víctima per tal que veja que hi ha alternatives al que està fent i que la portaran a una situació millor. Ampliar el ventall de ferramentes de l'agressor i que sàpiga que té recursos personals que els altres poden valorar si es deixa veure, que no té necessitat de tindre a ningú per sota, que cuidant tindrà encara més amics i que es sentirà millor, que no cal ser el millor en tot per sentir-se part del grup. Ampliar el ventall de ferramentes del grup, per saber com reaccionar i no permetre la violència com a part del seu món, saber que si tothom actua com cal, demà quan puga tocar a qualsevol passar per aquesta situació, es sabran protegits pels seus companys, i ja ningú serà víctima.

Tot açò és el que veig quan treballe en un grup de joves on s'està fent bullying: Un jove que se sent paralitzat, un altre que sols es sent bé si hi ha altre pitjor i un grup que no sap que fer. I veig als adults sense les ferramentes per revertir aquesta situació, intentant reparar des del «càstig adult» el que necessita un codi de «protecció juvenil».

Mentre contestava les preguntes que em feien les estudiants de periodisme sobre les víctimes, els dits escrivien en una direcció, i el cap se n'anava ben lluny: A quina víctima es referien?

Com deia al principi, aquest tema necessita molt de el millor de nosaltres.

 

L’escola ens suspèn com a pares/mares?

Per a molts pares i mares, l’escola és una avaluació de les seues capacitat parentals. És una referència per saber quan ho estan fent bé o mal.

Mentre les notes són bones, ens sentim contents i reforçats en la nostra forma de fer, però quan aquestes baixen més del que esperàvem, encenem totes les alarmes i comencem a preguntar-nos: Què ha passat? Què hem fet mal? I ara, com ho resoldrem?

Quan el mestre ens posa el primer «però» a la tutoria, i anomena les paraules prohibides «reforç», «recuperació», «baix rendiment», activem tots els recursos que tenim al nostre abast i comencem a prendre mesures d’urgència: busquem professors particulars, acadèmies, psicòlegs... professionals que ens ajuden i ens guien.

He conegut famílies que per llevar-se l’etiqueta de fracàs escolar, arriben a esgotar-se emocionalment. Famílies que quan es presenten ho fan dient: «ja ho hem intentat tot, i res no funciona». Famílies què criden als quatre vents que no poden més. Famílies que han passat per diferents professionals sense entendre que ja tenien allò que els calia per educar i conviure: l’estima.

I es que, hi ha fills que sempre treuen zeros als exàmens, i pares que sempre estan renyint-los, càstigs que s’acumulen, hores de repàs que es multipliquen, promeses que mai no arriben a complir-se,... i tot dóna com a resultat zero, perquè res d’això és el que cal.

Per als xiquets, aprendre, és un fet natural que es pot bloquejar per diversos motius: quan no es senten estimats, quan es troben sols i no tenen a ningú en qui poder recolzar-se, quan creuen que no poden i els cal que els diguen sí pots.

Per tornar a la normalitat i que tornen a aprendre, hem de poder garantir el seu benestar emocional, sense càstigs, sense enfadar-nos i sense sentir-nos frustrats, ja que la nostra rabia, el nostre malestar, ben segur els farà sentir-se sols i incapaços.

Cuidar el que per a ells és important: El temps al pati, els amics, els cromos que ha guanyat o perdut, o si la xica que els agrada està asseguda al seu costat a classe, i no sols les notes, seria una bona manera de començar. Tindre un moment per estar amb ells, sense estar pendents de les coses que falten per fer, disfrutar d’estar junts, transmetre’ls calma, fer-los sentir importants, fins que augmente l’autoestima, i tornen a sentir-se capaços. Sols així podran superar la caiguda en el rendiment escolar, i podran continuar creixent.

També pot ser que, en ocasions amb reforç i tècniques d’estudi hi haja prou, però no sempre ha de ser així. Igual com pot ser que, que en altres ocasions, sols amb sentir-se acompanyats i escoltats pels seus pares, hi haja prou. Cada xiquet és un món i és difícil posar receptes.

Però una cosa és certa. Poques voltes ens posem a pensar que podem fer nosaltres? que hem deixat de fer? que aportem a la família? com hem aconseguim que haja arribat fins on haja arribat?

S’ha de saber què, quan les notes no són les esperades, el primer a fer, abans de cap altra cosa, és mirar-nos a nosaltres mateixos i veure que ens està passant, que hem canviat, si estem més estressats de l’habitual, si estem capficats en algun projecte que ens absorbeix molt de temps i ens resta temps d’estar amb els nostres fills,...

Algunes voltes els problemes dels nostres fills a l’escola, són sols un avís per a que ens adonem de com estem nosaltres.

El dubte

A les escoles ens avaluen amb problemes que solament tenen una única sol·lució. Ens fan veure el món des del que és i no és correcte. Els bons de les pel·lícules més taquilleres sempre saben que han de fer. Hem de ser segurs i sols hi ha dues possibilitats: errar o encertar.

Quan pense en el dubte, crec que tothom ho relaciona amb inseguretats, en indecisions o pors. La nostra societat ens té acostumats a buscar respostes concretes, però la realitat és ben diferent. «No se si ho estaré fent bé», «he pres una decisió, però no estic segur de si és l’encertada», o «m’han dit que he de fer açò, però no ho acabe de veure» són frases que bé podrien estar extretes d’una conversa quotidiana entre pares i mares.

El dubte és part natural del nostre dia a dia i és necessari per poder créixer, solucionar problemes impossibles i superar barreres.

Amb el temps, he aprés a dubtar i a apreciar en els dubtes meus i dels altres, components positius que a primera vista no es veuen: Així el dubte ens permet escoltar millor el que l’altre diu, ens permet revisar les nostres pròpies capacitats, descobrir opcions... i ens permet millorar com a persones.

Així, comentava amb un amic, com amb la paternitat ens van sobrevindre una muntanya de dubtes, sobre quina seria la millor manera d’educar. Tant a ell com jo, coincidíem en que de sobte dubtàvem que oferir als nostres fills, dubtàvem sobre quina seria la millor escola a la que els hauríem matricular, teníem dubtes en les rabietes, quan no ens feien cas, quan havien de fer els deures d’escola, quan havíem de comprar el primer mòbil... El meu amic i jo coincidíem en que ens era impossible estar segur al 100%, i que el dubte ens acompanyava en cada decisió que preníem.

Quan jo vaig estrenar la meua paternitat, vaig estar llegint manuals de psicologia i educació en busca de certeses absolutes, solucions incontestables, que em donaren la confiança en que allò que anava a fer, seria correcte al 100%. Per sort, cap manual va poder contestar les meues preguntes, i vaig haver d’arriscar-me, de prendre decisions i de dubtar.

Quan vaig haver de donar l’oportunitat a la meua filla de fer-ho a la seua manera i vaig haver de fer fer un pas enrere, vaig dubtar, però la meua filla va créixer com a persona. Quan no van triar l’opció la que jo haguera pres, també vaig dubtar, però vaig aprendre altra manera de fer. Quan em vaig sentir perdut, vaig dubtar, però vaig aprendre que podia confiar en els altres.

Es un fet que sol passar, que quan comprem un manual de psicologia, busquem respostes com les dels llibres d’escola: tot ha de tindre una única solució. Per sort, aquestes no les trobarem a cap manual, ni cap professionals ens podrà donar la resposta universal o definitiva, doncs això voldria dir que estaríem fent màquines i robots, i no xiquets.

Com a pare i professional, trobe que els millors aprenentatges estan precedits de preguntes a les que no sabem contestar. Saber que no hi ha una única manera de fer les coses, crea inseguretat en la tria i fa aparéixer el dubte, però també permet ser més sensibles/flexibles front la vida. Estar oberts al dubtes ens ajuda a acceptar els canvi i ens obri la ment per trobar noves possibilitats als problemes.