Quan
els meus fills eren xicotets i anàvem al parc, observava famílies
amb xiquets d'un o dos anys i veia que ja en aquelles edats existien
clares diferencies en les relacions entre pares i fills.
Al
parc es poden veure famílies que jo anomene de curta i llarga
distancia, segons la separació que hi ha entre l'adult i els
xiquets, i en cada grup hi ha una sèrie de valors coincidents.
La
família de curta distancia no perd mai de vista el seu fill i li
dona garanties de suport i seguretat, però impedeix experimentar
noves experiències, doncs tot pot suposar un risc. Açò em fa
pensar en les dificultats que poden
tindre els
xiquets per
identificar
quan comença el risc, fins
on son capaços de fer, o a demanar la presencia dels seus
pares doncs sempre han estat allí i mai els han hagut de cridar.
La família de llarga distància fomenta la independència, permet
al fill conéixer les seues capacitats, però perden la referència i
poden superar la distancia de seguretat on l'adult ja no pot
ajudar-lo. Açò em fa pensar en les dificultats que poden tindre els
xiquets per conèixer les distancies segures i com poden saber si es
troben en una situació de perill o no.
Amb
els anys, he vist que aquesta diferència en l'educació roman en el
temps i que aquests dos tipus de famílies continuen existint. Les
seves estratègies a mesura que l'autonomia els xiquets augmenta
s'adapten i continuen tenint el mateix tipus de relació i per tant
els mateixos problemes, les mateixes dificultats, però expressades
amb la capacitat d'uns xiquets més majors. Amb l'arribada de
l'adolescència, arriba un punt que hem de pensar altres estratègies,
doncs ja no podem resoldre amb allò que sempre havíem fet servir.
Controlar
els deures, el menjar, la neteja,... no permetre que aprenguen a
regular-se a l'adolescència ja no valdrà fer-ho d'una única
manera.
No
prestar atenció als deures, el menjar, la neteja,... pot dur a
marcar el dia a dia de la família.
Em
recorde al parc i pensar que no podia existir un ideal, pensar que no
valia trobar el punt intermig com si fos el remei, la pedra filosofal
que val per a tot, doncs no tots els xiquets són iguals ni tenen les
mateixes necessitats sempre.
Maig 2015