Sabeu quan ensenyes una cosa que t'entusiasma a
un amic i de seguida es converteix en un expert i tu et sents incapaç
al seu costat? Quan ensenyes a jugar a un joc i a la següent partida
ja saps que mai vas a tornar a guanyar? Aquesta és una experiència
habitual quan ensenye qualsevol cosa a un a adolescent i la fa seua.
Això de que l'adolescència és un període d'apatia és cert, però
també és un període de grans passions sense mesura. És el preu
que té no conèixer els nostres límits i actuar sense la prudència
que comporta l'edat. Costa despertar-los, però un cop desperts és
difícil saber fins on arribaran.
Açò em va passar amb Andreu, un jove que vaig
conèixer ara fa un any. Ell era i és un jove amb moltes
inquietuds: l'agradava el basket, l'art, l'skate, el cine, la música,
la fotografia, les xiques, estar amb els amics... i tenia clar que
volia estudiar batxillerat artístic.
Ho tenia tot per ser feliç, però patia
d'agorafòbia el que l'impedia fer moltes de les coses que més
l'agradaven. No podia anar a veure les amistats de l'skate doncs
vivien a altres pobles i viatjar en transport públic era una qüestió
inimaginable. Per la mateixa raó, tampoc podia anar a veure
exposicions que l'interessaven i que la seua germana major li
recomanava o anar a concerts, tot i ser altra de les seues gran
passions. Ni tan es vol s'ho podia plantejar. Quedar-se a dormir a
València a casa dels seu millor amic, suposava una serie de
renuncies i condicionants que poques voltes es podien donar. Però el
que més li pesava era saber que no podria estudiar allò que
l'entusiasmava doncs per anar a l'institut havia d'agafar el metro
diàriament durant dos anys i sols eixa idea el paralitzava.
Vam fer un treball durant uns mesos i vam estar
parlant, de pel·lícules, de música i de llibres. Poc o res de la
por als espais oberts. Vam canviar el motiu de la
consulta del «tinc por» al «mira el que estas perdent-te», i
sense saber com, Andreu va començar a no voler pedres res de tot el
que l'agrada.
L'altre dia em va tocar per dir-me que el curs
havia estat genial, que sense estudiar era dels alumnes que millors
notes treia, que havia tingut moments crítics on havia retornat la
por, però que els plans l'havien semblat massa interessants com per
deixar-los córrer. Em contava que havia anat a concerts on coneixia
els músics, que s'havia quedat a dormir a València com un fet
normal, i que quan no havia anat a fer skate havia estat perquè
tenia altres plans millors.
Vam estar parlant de llibres, música i
pel·lícules, però ara em pegava mil voltes. Em parlava de la
filmografia de directors dels quals jo sols coneixia una o dues
pel·lícules. Em parlava de llibres actuals i clàssics que jo
volguera haver llegit però que encara no he tingut temps. Vaig
acabar demanant-li que em fes un llistat, igual com jo se les feia un
any abans. Per mi fou un moment molt enriquidor, trobar-me que algú
a qui has guiat per un territori desconegut per a d'ell, ara l'ha fet
seu i és ell qui et porta.
A la consulta no sempre saps el que vas a
trobar-te, i més voltes del que sembla, el que ens deixen es igual
de valuós com el que se'n porten. No em canse de dir que el procés
terapèutic és un procés compartit.
