Els meus amics

Quan era adolescent tenia diversos grups d'amics molt diferents entre ells. Tenia uns amics a València que sols pensaven a anar als pobles per fer excursions. S'estaven als bars, als cines i als centres comercials, però rarament al carrer o als parcs. Amb els amics del poble teníem el camp prop i passàvem el dia al carrer, i feien plans per anar a la ciutat i als centres comercials.

La vida al poble permetia que ens ajuntàrem tots, perquè tots ocupàvem dos bancs del parc. A la ciutat mai estàvem tots, doncs sempre hi havia algú, amic d'un amic, que venia de noves i no sabíem qui eren amics i qui no.

El contrast entre aquelles dues realitats em feia sentir com dues persones diferents. Podia fer un comentari a un lloc que no tindria cabuda l'altre, i a la inversa. Això suposava vestir diferent, parlar diferent i ser diferent. Dels dos llocs guarde bons records però eren espais que com l'oli i l'aigua, no es podien mesclar.

Quan estic amb algú adolescent, imagine en quin grup d'amics el podria trobar, com és la gent que l'envolta, qui és ell dins d'eixe grup. Recordar-me d'aquells anys m'ajuda a entendre la dificultat de l'edat, la delicadesa de les emocions i la capacitat de canviar en un segon i desdir tot el que s'acaba de parlar. També em permet projectar el que els pot passar, si pense que s'assembla a un amic o altre.

Aquests records m'ajuden a fer les preguntes precises per donar-los seguretat en allò que necessiten, per saber si quan estan amb els amics tenen lloc per ser ells mateixos o si necessiten amargar-se darrere d'estereotips que els ajuden a aconseguir un reconeixement que d'altra manera podrien no trobar. És un moment voluble on el realment important és la vivència de cada adolescent i conéixer el seu entorn em parla clarament d'aquesta situació.

Akira Kurosawa

Moltes voltes els aprenentatges importants vénen espontàniament de coses que no tenen res a veure. Ens vénen d'anècdotes que en altre moment ens hagueren passat desapercebudes, però que just eixe dia prenen un paper fonamental per a nosaltres.

Això em va passar fa poc mirant una pel·lícula on el protagonista havia de fer-se passar per un rei i havia d'anar a la guerra. Tot anava bé fins que comença el combat. En eixe moment aquest pobre home intenta fugir, però un general l'agafa i li solta el següent sermó:

«Els soldats estaran tranquils mentre es giren i et vegen segur dalt del turó. Si canviares de lloc sense que ells ho esperaren, si no pogueren vore't, si hagueren de buscar-te, la seua seguretat en tu i en ells mateixos desapareixeria, aleshores fugirien o es revoltarien contra tu, i perdríem la batalla. Únicament si et veuen tranquil i confiat, ells poden estar tranquils i confiar en ells.»

M'agrada eixa imatge del rei que veu més enllà del que poden veure els seus soldats, que saps que el que els espera no serà fàcil, però que sap que l'únic camí és confiar.

Açò m'ha ajudat a explicar a molts pares de fills adolescents, el que segons la meua opinió, devia ser el seu paper. Els explique que es tracta d'un moment crític en el qual costa deixar que els fills prenguen decisions difícils, en el que voldrien tenir-los prop un poc més, decidir per ells i no deixar-los anar just ara veient el que els espera. És un moment en què el més fàcil és espantar-se.

L'adolescència és un moment vital en què els joves han de trobar espai per prendre decisions arriscades, i han de saber que estem suficientment prop d'ells com per poder-los ajudar, però no tant com per a prendre decisions. És una etapa on per a créixer es necessita certa autonomia, però no d'una llibertat absoluta.

L'adolescència és eixe moment d'ambivalència on ja no es vol ser xiquet perquè s'és massa major, però encara no es pot assumir l'autonomia dels adults doncs encara no s'han adquirit les destreses necessàries.

La dificultat d'aquest moment és en gran mesura la rapidesa en què es produeix tot, el gran salt que ocorre d'un dia a un altre, i en què ja no es fa el que els pares decideixen. Ara, ja sols podem ser eixe "rei dalt del turó" que els ofereix un lloc on sentir-se segurs i on curar les ferides, amb la certesa que tot passarà.

 En referència de la pel·lícula "Kagemusha, l'ombra del guerrer"

La por

La por és un sentiment que es caracteritza per no poder controlar-se. Podem entendre-la, saber que és irracional, però no controlar-la. Hi ha adults que són capaços d'emprendre mil aventures, fer la volta al món tot sols, però no són capaços de tocar un gos.

A la consulta van vindre uns pares molt preocupats per què el seu fill de 8 anys feia un temps que no volia estar sol. La situació s'havia agreujat fins al punt que no podia estar sol a la seua habitació o pujar les escales de casa. Tots els progressos que aconseguien un dia amb molta paciència, l'endemà s'havien revertit en més pors. Venien amb la sensació d'haver-ho provat tot.

Abans de vindre a veurem, havien explicat la situació a altres pares, als mestres del xiquet, havien escoltat consells i havien intentat tot el que els havien recomanat. Els havien dit que podia ser un trastorn i que havien de fer-se proves a l'hospital, que podia estar fent-ho a postes per cridar l'atenció i la solució era no fer cas, havien provat a reforçar la seua conducta amb gomets...

Hi ha voltes que ho provem tot el que ens diuen els altres però no allò que ens diuen els nostres fills. En aquest cas em vingué una pregunta al cap que em naixia de dins, per a que pot servir la por per a aquest xiquet? Quan aquest xiquet té por, els seus pares han d'estar amb ell.

Sense saber les raons per les quals a aquest xiquet li calia tindre els pares aprop, era obvi que era el que demanava. Vaig proposar-los que estigueren amb el seu fill i no se separaren d'ell fins a la següent sessió. Havien d'esforçar-se perquè tal que la por no poguera aparéixer, havien d'estar sempre amb el seu fill, fins i tot quan ell no ho demanara. Vaig dir-los que observaren que era el que passava.

A la setmana el xiquet ja podia estar a la seua cambra i es desplaçava per la casa, tenia moments que ja no volia estar amb ells, els demanava que els deixaren sol. Havia desaparegut la por? Segur que no, però ell havia pogut regular-se i havia pogut donar les primeres passes per superar-la amb la seguretat que necessitava els seus pares.

Els remeis hi ha voltes que són tan senzills com escoltar el que ens estan dient els nostres fills, sense prestar atenció al que ens està dient la societat que és el correcte. La nostra perspectiva com adults hi ha voltes que està lluny de la visió que tenen els xiquets del món. Hi ha voltes que és necessari un gran esforç per a superar els reptes, però no sempre té per què ser així.