Un any fent xarrades per a Ampes

Cada juny m’agrada fer un repás del que ha sigut el curs de treball fins ara. Sempre hi ha noves experiències i enguany ha sigut especialment interessant.

He finalitzat la formació de Psicologia Familiar Avançada, impartit tallers per a altres professionals, portat a València un gran professional sobre Teoría del Apego, m’han fet alguna entrevista i col·laborat amb els centres "Esplai" d'Aldaia i "Edukem" d'Alcasser, a més del treball a la meua consulta.

Però de tot, els tallers socioeducatius per a mares i pares que he fet a través de la Federació d'Associacions de Mares i Pares d'Alumnes (FAMPA) han estat de les experiències més enriquidores. He fet xarrades des d'Ontinyent o Vilallonga fins a Quartell, coneixent pares i mares interessats en aprendre, per poder atendre i entendre millor els seus fills i filles.

En aquest camí he parlat amb les famílies d'emocions, del pas dels seus fills de primària a secundària, de l'assetjament escolar, de com fomentar l'autocontrol, com fer de la lectura una activitat divertida, algunes tècniques per millorar la concentració, de la resolució de conflictes i la importància d'una bona comunicació, i de moltes altres coses que han anat sorgint de manera espontània.

En aquest camí, he conegut a un munt de famílies, amb moltes inquietuds per fer les coses millors, amb ganes de compartir les seues experiències personals. Gent generosa de qui m'he endut tant com espere haver deixat. Em venen al cap un parell d'anècdotes, que marque ací per guardar-me-les com a tresors:

Acabant el curs, havia d'anar a Llíria a fer una de les últimes xarrades sobre l'assetjament escolar. Així que després d'explicar el tema i resoldre les preguntes, com a tancament vaig dir: «Si no confieu amb vosaltres com a mares i pares, com voleu que els vostres fills ho facen? Cal que confieu molt més amb vosaltres i tot serà més senzill». Així que després de dir allò, vaig recollir i vaig acomiadar-me. Ja fora de l'escola, mentre estava pujant al cotxe per tornar a València, se'm va apropar una d'aquelles mares i em va dir que «just això últim que has dit és el que jo venia a escoltar». I és que hi ha voltes que no cal que els missatges siguen nous, hi ha voltes que sols cal recordar allò que és essencial.

També al CEIP Max Aub vaig haver de fer una xarrada sobre «autocontrol i frustració». Com tinc costum, apunte a la pissarra totes aquelles preguntes que porten les famílies, per tal que no se m'oblide cap. Aquell dia, a mesura que anava contant com ajudar a no perdre l'autocontrol (els pares) i com atendre la frustració (dels pares també) per donar una resposta sana a la frustració i la perduda de l'autocontrol dels fills, varen anar sorgint cada volta, més preguntes i més dubtes, fins al punt que l'Ampa va decidir fer la segona part d'aquella xarrada. La particularitat era que tal qual com estava plantejat, no hi havia una segona part. Així que em vaig deixar a les mans de les mares i dels pares, i vaig començar dient: «Vinc a fer la segona part d'un taller que sols té una part... Ara què vos conte?...». Pocs minuts després, la pissarra tornava a estar plena de preguntes.

Encara que la majoria, han estat situacions boniques, també hi ha hagut algunes complexes que també m'han ajudat a créixer, com quan dues mares es posaren a discutir, i situacions molt intenses on algú trencava a plorar i començava a compartir experiències que li eren doloroses. Ocasionalment hi havia xarrades on, per circumstàncies, solament eren quatre, i els organitzadors s'atabalaven. Llavors jo els recollia dient-los «no passava res, quasi millor, avui faré un taller exclusiu i personalitzat per a vosaltres», i efectivament eren tallers molt interessants on es compartien experiències molt profundes, en els que tothom reflexionàvem i dels que jo personalment m'enduia moltíssimes coses.

La veritat es que sols em surt donar les gràcies a totes aquelles mares i tots aquells pares que van vindre a les xarrades, doncs gràcies a ells, he pogut aprendre molt del que ara sé.

17 de juny 2017, Museros

Reprogramació del sistema operatiu d'un adolescent

És espectacular el canvi que fem tothom en arribar l'adolescència, i ja no solament per l’aspecte físic. En les capacitats intel·lectuals es produeix també un gran canvi. Podríem dir que estem front un nou sistema operatiu completament desconegut. Una cosa així com quan els ordinadors van passar de MS-DOS a Windows, o quan va aparéixer Android i les pantalles tàctils.

Ningú té clar del tot com funciona, i en general cerquem pistes en allò que coneixíem i ens era familiar, però que rarament trobem. Abans calia saber programació per a poder usar un ordinador i de sobte ja no ens cal; ens calien CD per a instal·lar qualsevol programa, però els nous dispositius no tenen lloc per posar els Cds.

És el moment en què els pares i mares hem d'esborrar la memòria i deixar el disc dur en blanc. El moment de tornar a aprendre a ser pares i mares, ja que res funcionarà com ho feia abans.

Mentre els fills són xiquets, els referents som els adults, i ens mal acostumen a fer cas al que els diem. L'adolescent necessita diferenciar-se de nosaltres, així que farà just el contrari del que diguem Quan li diem a un xiquet que lleve la tele, ho farà encara que siga a la de tres. Quan li diem a un adolescent que no fume, farem que siga la major de les seues necessitats.

Passem de ser necessaris a sobrar en qüestió de pocs mesos, i això costa d'entendre. Ara necessitaran llibertat per fer allò que han de fer, i que està fora de l'abast dels pares.

En aquesta situació, tenim diferents alternatives: Enfadar-nos, enfadar-nos molt, preguntant altres pares i enfadar-nos més, fer-nos unes risses perquè tot va com va i tornar a enfadar, i demanar a professionals que ens tornen a instal·lar la versió anterior dels nostres fills i enfadar-nos de nou.

Després de tants anys decidint el que és millor per ells, costa acceptar que ja no ens tenen en compte. Però no són ells, ells tampoc saben el que els passa.

Ara ja no podem seguir ensenyant-los a ser personetes. Hem tingut 12 anys per crear les bases, per introduir dades. Hem passat d'un fill depenent al cent per cent, a un fill amb les capacitats per adaptar-se a la societat. Ara és moment de fer un pas enrere i deixar que comprove si tot allò que ha aprés l'és útil, de posar el pilot automàtic, el mans lliures, de deixar-los experimentar amb els seus nous super-poders... i de començar a investigar sobre la manera en què podem continuar sent pares en aquesta nova etapa en la qual tot és diferent i tot és igual.

Per si encara queden dubtes, ací deixe unes línies en forma de manual.

Breu Manual d'Ús:

• Tot allò que els prohibim els valdrà per saber per on han d'explorar i els despertarà la curiositat;
• Cal que caiguen doncs han d'aprendre a alçar-se per ells mateixos;
• Cal que trien doncs s'han de poder equivocar i corregir els seus errors;
• Cal que s'aparten de nosaltres doncs s'han de sentir capaços;

però alhora,

• Hem d'estar disponibles per recollir-los;
• Hem d'estar disponibles per escoltar-los;
• Hem de saber donar-los consell quan ens el demanen, i acceptar que no sempre el seguiran;
• Els hem de saber dir on estan les nostres línies roges i fer-los entendre que no podran passar-les;
• Hem de saber tot dels nostres fills sense que ells ho sàpiguen. 
  
  
  
  
  
  
   

Una història a descobrir

Quan estant al despatx atenc per primera volta una família, allò que senc és respecte, ja que buscar ajuda sempre és una decisió madura i difícil.

No deixe de repetir-me que, abans d'estar on ara estan, han viscut moments bons, divertits, emocionants, però que ara estan amagats i que encara que s'ho demane, difícilment podrien recordar-los.

Quan el conflicte ocupa la major part de la relació, costa veure altra cosa que no siga angúnia, ràbia o incapacitat enfront de la situació, però això no vol dir que tot el que s'ha viscut fins al moment, siga dolorós. Cada membre de la família comparteix amb els altres una història comuna, amb moments únics que són els que els fa ser família. Són records, que si cuidem i els donem l'espai oportú, podran anar tornant a poc a poc.

M'agrada anar espai preguntant a cada membre de la família, sobre aquesta història comuna, aquells records que els fa ser la família que són, que a moments els ha fet riure i que a moments els ha emocionat. M'agrada, amb l'ajuda de tots, construir una realitat polièdrica que deixe veure la família des de tots els angles possibles.

Saber què estan fent per cuidar-se, escoltar els altres, saber que necessiten i en què els podem ajudar, facilita que es puguen apropar de nou.

Com més preguntem, més a la vista queden els engranatges de les relacions familiars, més consciència pren cada membre dels seus recursos personals i què pot aportar per ajudar a la família a sortir d'aquesta situació.

Quan qüestionem el motiu de certes actituds, de certes respostes quasi automatitzades, de creences sobre els altres, estem creant un espai pel canvi. I és que a voltes buscant sortir del problema que els porta a consulta, cada membre de la família ha estat espentant en una direcció diferent. Altres voltes, normes que varen ajudar en un moment donat, ara ja no són necessàries i formen part del problema, doncs no han evolucionat en la mesura que la família creixia. O fins i tot, pot ser que conflictes sense molta importància, no arribem a resoldre'ls i es transformen en grans i dolorosos problemes.

La màgia del meu treball consisteix en anar preguntant allí on veiem que hi ha un tap, anar obrint camins, acompanyant a la família en la mesura que aquesta va fent conscients els seus recursos.

Em plena pensar que durant un temps formaré part del dia a dia de la família, que amb elles em sentiré valent, tindré pors, m'emocionaré, i aprendré altres maneres de resoldre els problemes, de gestionar les emocions, de veure el món, per a poc a poc anar redescobrint allò que un dia els va fer feliços.