El Xato i el barri

Feia temps que volia escriure sobre el Xato, un xaval que vaig conéixer fa anys. Volia compartir l'empremta que aquest jove em va deixar.

El Xato era un xaval de barri, d'aquells que criden als quatre vents que no havies de fiar-te d'ell. Tenia els ulls clars i la mirada esquiva, tenia el nas trencat i li faltaven algunes dents, conseqüència d'alguna de les moltes aventures que ja no recordava, tenia el costum de prendre's confiances quan no tocava i agafar el que no era seu sense preguntar, moltes voltes anava sol, però en essència era bona gent. Era un xaval fàcil de llegir, no guardava sorpreses, era tal qual.

Era un d'aquells personatges que tothom coneix als barris, però dels que sols els íntims saben el nom real. Un d'aquests personatges que s'han guanyat de sobra el determinant que anuncia el seu nom. El Xato era el producte del barri on vivia i el representava com ningú:

Com el propi barri, tenia temps per a perdre i amics per convidar a fumar, sempre amb les butxaques buides i si tenia alguna cosa, la malbaratava abans de contar fins a tres, els seus dies començaven després de l'hora de dinar i l'única tasca programada era baixar al banc de la plaça. Llavors esperava que algú suggerira algun plan que trencara la monotonia, mentre el cànnabis anava transformant el dia en la nit i les converses versaven sobre el treball que no tenia, sobre les xiques que en aquell moment intentaven salvar-lo d'ell mateix, i sobre d'allò que no recordava del cap de setmana i que amb l'ajuda dels amics a poc a poc anaven recomposant,... fins que el fred de la matinada l'enviava de nou a casa amb els deures fets.

Els dies no passaven sinó que queien al damunt. Al barri tots eren amics i compartien el no tindre perspectives. I per això, una mala mirada suposava un «i tu que mires!», que feia més divertida la vesprada i donava conversa pels dies següents. I tots eren una família, i que com en totes les famílies a temporades es portaven bé, i a altres, no es podien parlar.

El Xato, igual que el barri, vestia tots els dies la mateixa roba, d'alguna marca cara comprada al mercat dels dijous, i el seu suèter favorit solia ser l'únic suèter i tenia el sexappeal que atrau les xiques dels barris rics a viure aventures que mai acaben bé, i que Joaquín Sabina tan bé sap descriure a les seues cançons. Però quan al poble hi havia bous, el barri al complet anava per demostrar que no hi havia ningú al poble igual de valent com ell.

I alhora El Xato de tant en tant mostrava la raó de ser d'aquell barri. El dia que podia, em convidava a berenar i si un dia es comprava una Coca Cola, m'oferia altra, i si em veia avorrit a la porta del centre on jo treballava, venia a parlar amb mi i estaven hores i hores parlant, sobre la soledat, sobre el futur, sobre mi o sobre ell. I m'advertia que no em fiara d'aquell o d'aquell altre, i entre risses em deixava veure que no havia de fiar-me d'ell. I tenia la desvergonya de dir a tota hora el que tenia al cap, ja que qui no té res, sap segur que tampoc té res a perdre...

Ell era com el barri: sols en veure'l sabies que no hi trobaries res de valor llevat de les persones que hi vivien en ell. Si tenies qualsevol cosa i entraves al barri, sabies que et tocaria compartir-la, doncs ells ho compartien tot: podien demanar-te-la o podien agafar-te-la sense permís. Però el barri no donava opció a la gent que allí vivia. Sols podien entendre la vida si seguien una única llei:

«al barri tot es comparteix, perquè tots som família; encara que no vulguem.»

El bagul dels records

Hi ha experiències de les quals aprens i t'acompanyen per un temps abans de caure al bagul dels records, on embolicades amb altres pensaments, acaben definitivament a l'oblit. La funció d'aquest blog va ser ordenar tots aquests records i salvar aquells més importants.

Ahir vaig fer una sessió en coteràpia amb una molt bona companya. Per la meua experiència com a terapeuta, el que portava la família es tractava d'una demanda difícil de recollir, doncs venien d'un dolor guardat des de feia molt de temps.

Abans que la família arribés, ella i jo havíem estat preparant la sessió, havíem comentat exercicis, havíem marcat pautes a observar, havíem parlat de la manera en què ens donaríem el torn de paraula... i en tot allò aquesta companya em va refrescar una pauta bàsica que feia temps que havia guardat al bagul dels records i que vagament recordava:

«Tota queixa està construïda per una petició»

La família feia temps que havia deixat de demanar i solament és comunicava mitjançant queixes. Amb açò, el que aconseguien era allunyar-se cada cop més els uns dels altres. Les queixes no feien que la resta de la família els donés allò que necessitaven, i en conseqüència tampoc cap d'ells feien res per atendre les queixes dels altres. Aquest cercle era el que definitivament els havia portat a consulta, encara que en aquell moment, ni ells ni nosaltres ho sabíem.

Durant tota la sessió vàrem estar traduint les queixes en demandes, recollint tot allò que era constructiu i redefinint allò que senyalava els altres. Volíem que la resta de la família no se sentira amenaçada ni qüestionada i que pogueren entendre el que els altres deien.

Quan no ens sentim escoltats posem molta energia en forma de ràbia, enfado i desconfiança. La nostra tasca va ser recollir totes aquestes emocions tan intenses i traduir-les a altres més neutres i fàcils d'entendre, el que suposà per a nosaltres, primer, haver de rebre-les sense sentir-nos amenaçats, per després a poc a poc anar descodificant-les.

Aquest matí, quan recordava la sessió pensava que les queixes són un fet que es repeteix més voltes del que pensem a la consulta, però també al nostre dia a dia. Quan escoltem queixes, ens costa veure la necessitat que hi ha al darrere, doncs ens sentim atacats i de primeres ens surt la necessitat de defensar-nos. Però quan nosaltres ens queixem, volem que els altres entenguen aquestes necessitats i endevinen el que han de fer per cuidar-nos (i sí, he dit endevinar, doncs a la queixa poques voltes afegim que és exactament el que necessitem). Però sobretot ens costa entendre que aquests dos processos són el mateix vist des de les dues perspectives.

«Tota queixa amaga una petició i aquesta està construïda per una necessitat no coberta»

Ahir la meua companya em va ajudar a treure aquest pensament del bagul dels records, i espere que no es torne a perdre embolicat entre altres records i per això faig aquest escrit.

Igualment espere que la família ho puga aprendre i tampoc ho oblide.

Pintures de guerra 2

Ahir vaig tindre una adolescent al despatx que venia amb les «pintures de guerra». Açò passa de tant en tant, que els adolescents necessiten amagar-se darrere d'un escut que els ajude a protegir-se. Venia amb les pintures de guerra de la seua tribu, cabells molt descuidats, penjolls amb fulles de marihuana, ulleres de no dormir, roba gran estil hip hop. En definitiva, havia vingut amb les pintures de la seua tribu, pintures que criden: no necessite res, jo ho puc tot. Res a veure amb la cara d'àngel d'altres dies, res a veure amb el que pot transmetre quan tot va bé.

En quant passen aquestes transformacions, puc asustar-me tal com ens sol passar, o puc relliscar entre les escletxes d'aquesta disfressa i imaginar com ha de ser la ferida oberta que hi ha baix d'aquesta armadura que els obliga a protegir-se d'aquesta manera tan contundent.
 

Aquest altre punt de vista em permet apropar-me a ells amb cura, respectant les seues pors, respectant el seu dolor i respectant els seus temps. Saber d'aquesta manera em permet no voler defensar-me dels seus atacs i sols em centre en com ajudar-la. Ignore les amenaces o els reptes que em puga dirigir. A voltes aquesta ha estat la seua manera de demanar ajuda, i tal volta és l'única que coneix.
De tant en tant, tothom necessita amagar-se darrere d'aquestes armadures que ens protegeix-se'n. El problema passa quan aquest es torna el nostre estat habitual doncs la gent que hauria de cuidar-nos i fer que tornarem, no ho sap fer o les seues atencions ens són massa doloroses.
 

Quan escolte que, s'ha de ser més dur, que ens hem d'imposar, que no ens poden véncer, m'adone com estem repetint models que no funcionen i que no responen a les necessitats dels adolescents, quan imposar empitjora la situació. Donar una medicina per a què cure una malaltia i veure que aquesta medicina no funciona, i com a remei tornar a donar la mateixa medicina, no és el millor dels mètodes per ajudar a algú.

Solc escoltar gent que insisteix a mostrar amb els seus ulls el que s'ha de fer, sense parar-se a escoltar ni mirar que l'està passant al seu voltant. Quan escolte dir que els xavals són dolents, que són rebels, que no fan cas, em semblen pistes que podem interpretar per saber on ha estat la negligència de l'adult. Aquestes pistes em són útils per saber per on començar a desmuntar l'armadura.
 

El que la vida m'ha ensenyat és que quan les coses són molt complicades, és més recomanable fer ús de les ferramentes del rellotger, de l'artesà, que no les del ferrer. No tocar res fins que no estem segurs del que estem fent, no trencar ni perdre cap peça, sempre amb la possibilitat de fer un pas enrere, sempre amb l'acord de tothom abans de fer el següent pas. Sols així entenc que es poden deixar enrere les armadures, i sols així entenc que els adolescents podran sentir-se tranquils per deixar enrere les pintures de guerra.