dijous, 28 de maig del 2015

Els meus fills al parc


Quan els meus fills eren xicotets i anàvem al parc, observava famílies amb xiquets d'un o dos anys i veia que ja en aquelles edats existien clares diferencies en les relacions entre pares i fills.

Al parc es poden veure famílies que jo anomene de curta i llarga distancia, segons la separació que hi ha entre l'adult i els xiquets, i en cada grup hi ha una sèrie de valors coincidents.

La família de curta distancia no perd mai de vista el seu fill i li dona garanties de suport i seguretat, però impedeix experimentar noves experiències, doncs tot pot suposar un risc. Açò em fa pensar en les dificultats que poden tindre els xiquets per identificar quan comença el risc, fins on son capaços de fer, o a demanar la presencia dels seus pares doncs sempre han estat allí i mai els han hagut de cridar.

La família de llarga distància fomenta la independència, permet al fill conéixer les seues capacitats, però perden la referència i poden superar la distancia de seguretat on l'adult ja no pot ajudar-lo. Açò em fa pensar en les dificultats que poden tindre els xiquets per conèixer les distancies segures i com poden saber si es troben en una situació de perill o no.


Amb els anys, he vist que aquesta diferència en l'educació roman en el temps i que aquests dos tipus de famílies continuen existint. Les seves estratègies a mesura que l'autonomia els xiquets augmenta s'adapten i continuen tenint el mateix tipus de relació i per tant els mateixos problemes, les mateixes dificultats, però expressades amb la capacitat d'uns xiquets més majors. Amb l'arribada de l'adolescència, arriba un punt que hem de pensar altres estratègies, doncs ja no podem resoldre amb allò que sempre havíem fet servir.

Controlar els deures, el menjar, la neteja,... no permetre que aprenguen a regular-se a l'adolescència ja no valdrà fer-ho d'una única manera.

No prestar atenció als deures, el menjar, la neteja,... pot dur a marcar el dia a dia de la família.

Em recorde al parc i pensar que no podia existir un ideal, pensar que no valia trobar el punt intermig com si fos el remei, la pedra filosofal que val per a tot, doncs no tots els xiquets són iguals ni tenen les mateixes necessitats sempre.

Maig 2015





dijous, 8 de gener del 2015



En general ens dóna molta satisfacció aprendre, i especialment els xiquets semblen ser els que més gaudeixen fent-ho. Es passen el dia memoritzant, realitzant experiments, jugant a ser uns altres. Absorbeixen tot el que es creua en les seues vides: anuncis, cançons, passos de ball, contes, acudits, els noms dels personatges de la tele (saben els noms de TOTS els *pokémons). En canvi, sembla que tenen dificultats per a aprendre les taules de multiplicar!!!

Aquesta vinyeta de Calvin and Hobbes ens dóna una pista de que és el que volen.

Ens mostra l'important que és tenir en compte els interessos dels xiquets. Si aconseguim que es divertisquen, els serà fàcil aprendre. Alguna cosa semblat és el que ens passa als adults.

El meu fill ha après una cançó dels dies de la setmana, que li encanta i no para de repetir. És més, gaudeix i es diverteix fent-ho. Ha après sense esforç aparent.

En el dia a dia ens costa parar a veure què els agrada als nostres fills. La rutina ens impedeix adonar-nos com el xiquet està passant per moments que mai es repetiran. Cada etapa necessita una cura i una atenció diferent, i en cadascuna podem trobar diferents maneres d'estar amb ells. El que ens va ser útil en un moment donat, pot deixar de funcionar de cop, i el que havíem descartat, pot ser necessari que ho traguem del bagul.

A mesura que ells creixen, nosaltres aprenem a ser pares. Si tenim açò en compte ens ajudarà a gaudir del dia a dia en família.

dijous, 26 de desembre del 2013

El secret: Seguir escoltant



Em sembla interessant compartir l'article que Paulina González, professora de secundària, va escriure per la revista Aula de Secundaria, doncs en ell ens mostra com d'important és escoltar l'alumnat i treballar tenint-lo en compte.

Paulina ens explica la seua experiència personal i les dificultats que va tenir per motivar una de les seues classes. Amb el seu exemple ens ensenya l'important que és saber el que ens diuen els adolescents.

Aquesta professora es va trobar a un grup molt motivat després de superar una paret inamovible de desídia.El truc? Va preguntar i va escoltar la resposta que li van donar.