Responent curiositats

Quan comences un treball nou, al principi, és normal preocupar-se per qüestions pràctiques que et permeten treballar millor, però a mesura que passa el temps, comencen a aparéixer altres inquietuds menys terrenals.

Fa uns mesos Alfons, el pare d'un amic, em va fer entrega d'uns manuals de psicologia per adolescents escrits sobre l'any 1952, i pegant-los una ullada vaig veure que ja hi havien escrits que parlaven sobre l'adolescència com una etapa transcendental en el creixement de les persones, molt abans d'aquesta data. A aquests llibres hi havia referències a bibliografia anterior. Açò va fer preguntar-me des de quan existien aquestes dificultats intergeneracionals que tant preocupen la nostra societat.

Van ser tres preguntes les que em venien al cap reiteradament, així que vaig posar-me a buscar la resposta a cada una d'elles. 1) Quin era l'origen del terme adolescència i quan s'havia començat a utilitzar? 2) Que volia dir adolescència? 3) Des de quan es vivia aquesta etapa evolutiva com un període convuls i difícil?

• Així, en resposta a la primera pregunta, vaig trobar que l'ús de la paraula adolescent té el seu origen en la paraula grega adolecere, que vol dir «créixer», i va estar el psicòleg i educador F. Stanley Hall qui a 1904, fou el primer a fer ús dins de la literatura científica, per referir-se a l'etapa evolutiva que comprenia el pas de la infantesa a l'edat adulta.

• La segona pregunta no tenia una resposta clara, ja que a diferents llocs trobava diferents respostes. Una qüestió que sí que es repetia és que varia segons la societat, la persona, el genere, les vivències personals,... Per agafar com a referència una definició entre totes, l'Organització Mundial de la Salut diu que l'adolescència és: «l'etapa que va entre els 11 i els 19 anys, amb dues fases compreses entre els 12 i els 14 anys i la segona entre els 15 i els 19 anys, encara que no és uniforme i canvia segons el grup social que es considere».

• Ara, la resposta que més m'ha sorprés ha estat la tercera:

“A la nostra joventut li agrada el luxe i és mal educada, no fa cas de l'autoritat i no té respecte pels majors. Els nostres fills avui són uns verdaders tirans. Ells no es posen en peu quan entra una persona anciana. Responen als seus pares i són simplement malvats”,

atribuïda a Sòcrates (470-399 AC)... fa més de 2000 anys!!!

Andreu

Sabeu quan ensenyes una cosa que t'entusiasma a un amic i de seguida es converteix en un expert i tu et sents incapaç al seu costat? Quan ensenyes a jugar a un joc i a la següent partida ja saps que mai vas a tornar a guanyar? Aquesta és una experiència habitual quan ensenye qualsevol cosa a un a adolescent i la fa seua. Això de que l'adolescència és un període d'apatia és cert, però també és un període de grans passions sense mesura. És el preu que té no conèixer els nostres límits i actuar sense la prudència que comporta l'edat. Costa despertar-los, però un cop desperts és difícil saber fins on arribaran.

Açò em va passar amb Andreu, un jove que vaig conèixer ara fa un any. Ell era i és un jove amb moltes inquietuds: l'agradava el basket, l'art, l'skate, el cine, la música, la fotografia, les xiques, estar amb els amics... i tenia clar que volia estudiar batxillerat artístic.

Ho tenia tot per ser feliç, però patia d'agorafòbia el que l'impedia fer moltes de les coses que més l'agradaven. No podia anar a veure les amistats de l'skate doncs vivien a altres pobles i viatjar en transport públic era una qüestió inimaginable. Per la mateixa raó, tampoc podia anar a veure exposicions que l'interessaven i que la seua germana major li recomanava o anar a concerts, tot i ser altra de les seues gran passions. Ni tan es vol s'ho podia plantejar. Quedar-se a dormir a València a casa dels seu millor amic, suposava una serie de renuncies i condicionants que poques voltes es podien donar. Però el que més li pesava era saber que no podria estudiar allò que l'entusiasmava doncs per anar a l'institut havia d'agafar el metro diàriament durant dos anys i sols eixa idea el paralitzava.

Vam fer un treball durant uns mesos i vam estar parlant, de pel·lícules, de música i de llibres. Poc o res de la por als espais oberts. Vam canviar el motiu de la consulta del «tinc por» al «mira el que estas perdent-te», i sense saber com, Andreu va començar a no voler pedres res de tot el que l'agrada.

L'altre dia em va tocar per dir-me que el curs havia estat genial, que sense estudiar era dels alumnes que millors notes treia, que havia tingut moments crítics on havia retornat la por, però que els plans l'havien semblat massa interessants com per deixar-los córrer. Em contava que havia anat a concerts on coneixia els músics, que s'havia quedat a dormir a València com un fet normal, i que quan no havia anat a fer skate havia estat perquè tenia altres plans millors.

Vam estar parlant de llibres, música i pel·lícules, però ara em pegava mil voltes. Em parlava de la filmografia de directors dels quals jo sols coneixia una o dues pel·lícules. Em parlava de llibres actuals i clàssics que jo volguera haver llegit però que encara no he tingut temps. Vaig acabar demanant-li que em fes un llistat, igual com jo se les feia un any abans. Per mi fou un moment molt enriquidor, trobar-me que algú a qui has guiat per un territori desconegut per a d'ell, ara l'ha fet seu i és ell qui et porta.

A la consulta no sempre saps el que vas a trobar-te, i més voltes del que sembla, el que ens deixen es igual de valuós com el que se'n porten. No em canse de dir que el procés terapèutic és un procés compartit.

El fill d'uns amics plenament adolescent

Sobre l'ús del llenguatge, hi ha una anècdota que recorde amb estima.

Era estiu i estava a la piscina d'un càmping, amb el fill d'uns amics que en eixe moment tenia 13 anys. És un jove amb molta curiositat, i em preguntava sobre un curs que havia donat uns dies abans i en especial l'explicava com la comunicació i el llenguatge afecten les persones i les nostres emocions.

L'explicava fins a quin punt ens podem sentir bé quan ens sentim escoltats. Com en saber-se escoltats la sensació de calma i tranquil·litat ens inunda i la ira desapareix. I sobretot, com quan no ens sentim escoltats ens passa just el contrari, ens alterem, augmenta el malestar dins nostre i quan la situació es dóna de manera continuada acabem per perdre els nervis. Com quan açò passa, alcem la veu, gesticulem i acabem fent tot el possible per fer que ens entenguen, i tot sense ser conscients del que ens està passant. I si tot i això, continuem sense sentir-nos escoltats, finalment pensarem que la persona que tenim davant te problemes d'oïda o que és estúpida.

Lander, que així es diu el fill dels amics, no ho acabava de tindre clar el que jo l'estava explicant i va decidir posar en pràctica tot allò que l'acabava de contar.

La seua mare va arribar en eixe moment i va demanar-li que li donés les ulleres de nadar que tenia al costat.

- Per a què vols que t'aprope la tovallola?

- T'he demanat les ulleres.

- Mare, les ulleres de sol les tinc a la caravana.

- Les ulleres de bussejar!

- Les ulleres de bussejar són del meu germà.

- Lander, pots apropar-me les ulleres de bussejar que estan allí i que són del teu germà?

La conversa no va allargar-se més de dos minuts però Lander va poder comprovar com la seua mare s'enfadava en molt poc temps, alçava la veu, gesticulava. En apropar-li les ulleres a la seua mare va veure com es calmava en un segon.

He de dir que ens va tocar explicar a la mare el que havia passat, sobretot després de veure les risses que ens portàvem i com això feia que es tornara a enfadar. Tot va acabar bé, però ens demanà que si havíem de fer més experiments, que l'avisarem i buscarem altre conillet d'índies.