Lo nunca visto

Viatjant en Metro sovint em quede mirant la gent... 

Aquesta setmana tornava a casa en un vagó tot ple. Els seients i els corredors estaven ocupats i si pujava o baixava algú es produïa el típic moviment en cadena en que tots havíem de canviar de posició. En aquestes estava quan va pujar una dona amb el seu fill d’uns deu anys. Entre apretons i espentons van aconseguir arribar a la zona on jo hi era. La mare, completament immersa en una conversa de whatsapp era aliena al que tenia al seu voltant. Anava contestant els missatges amb cara de preocupació sense alçar els ulls de la pantalla. Quan va arribar al meu costat va aferrar-se al passa mans que tenia sobre el cap, i es va quedar ahí. El fill, com no arribava a la barra del sostre va agafar-se al braç en que la mare subjectava el telèfon. Tan bolcada estava en la conversa, que molesta per la dificultat d’escriure amb el fill penjant, va començar una xicoteta disputa sense paraules, en la que ella feia moviments per tal de soltar-se i ell s’agafava quasi immediatament. Després d’un parell de minuts d’aquell joc de soltar-se i agafar, la mare feu un bufit, va dir unes paraules amb gest amenaçant donant fi a aquell bucle que jo havia estat observant.

Com el fill era massa baixet per arribar al passa mans del sostre i tampoc tenia possibilitat d’agafar-se al braç de la mare, es va quedar en equilibri. Si no va caure a terra, fou per tal i com anàvem en aquell vagó, que semblava una llauna de sardines. A la fi, la gent començà a baixar i unes parades més endavant el xiquet va poder accedir a una barra lateral.

Desconec si algú altre viatger va estar mirant l’escena. El que si estic segur que la mare no va ser conscient de res del que havia passat, estic pràcticament segur que el fill no s’ho explicarà i es probable que fins i tot crega que ha fet alguna cosa mal. 

Des de que internet pot viatjar amb nosaltres, veig imatges semblants molt sovint. Veig pares mirant la pantalla mentre els bebés somriuen a altres passatgers. Veig pares mirant la pantalla, mentre els fills miren altres pantalles. Ara que estem tan connectats, tal volta estem desconnectats perquè ens falten ulls per la gent que ens envolta. 

No teniu la sensació d’estar fent una guerra en comptes d’estar criant?

Fa uns mesos que preste atenció a la manera que tenim de referir-nos al procés educatiu, i m'adone que és molt freqüent fer ús de vocabulari bèl·lic: Estratègies, doblegar, càstigs, desobediència,... Sembla que estem lliurant una batalla que hem de guanyar pel bé dels nostres fills. De fet, ja hem vist a programes televisius com Super Nany o Hermano Mayor, què pot passar si tirem la tovallola. Hem de guanyar o guanyar si no volem viure en un infern.

- Raül, què he de fer per tal que el meu fill m'obeïsca?- em preguntava una mare en una de les xerrades que faig a les escoles. Encara que ella es para ahí, acabe la frase al meu cap, «ja ho he provat tot, i per més que el castigue sense tablet o consola,... res funciona».

-Has provat a jugar?- No tinc altra resposta, i és que per a mi és obvi que els xiquets aprenen abans jugant que evitant càstigs, per molt que els llibres ens animen a que els ensenyem a sumar punts per aconseguir premis.

Açò que responc sé que entropessa en alguns dels pilars en els quals avui en dia se sosté l'educació i sé que necessita certa explicació, ja que no hi ha molts manuals que ho qüestionen. A les xarrades, entre altres qüestions, comente que les millors armes per tal que els nostres fills ens obeïsquen, són aquelles que no ho semblen: El joc, la broma, les carreres per veure qui ho fa primer,... necessiten un poc més de temps d'organització per la nostra part, i reconec que les primeres batalles ben segur que les anem a perdre, però amb el temps, ens assegurarem que els nostres fills caiguen rendit abans de començar la guerra. I és que en general, els fills no els importa deixar-se guanyar, si després s'asseguren que podran jugar amb nosaltres.

Vincular l'obediència amb l'educació, és solament una manera d'apropar-se a la criança, però no l'única. Per poder fer la guerra necessitem mínim dos bàndols, i quan un guanya, l'altre ha d'haver perdut. Però per jugar cal ser amics, trobar acords, saber el que l'altre vol, ha d'haver-hi risses i diversió i un temps exclusiu per estar junts.

Hauria d’entrar en experiències terapèutiques i conceptes teòrics, per donar més estructura a aquestes afirmacions, però segur que si ens posem a buscar experiments i investigacions, alguns em donaran la raó i altres me la trauran.

Finament, criar suposa anar prenent decisions, i cadascú ha de prendre les que trobe més correctes. Ara bé, si em pregunten a mi, el joc serà la meua resposta. Personalment, crec que fer ús de vocabulari bèl·lic, ens prepara per la guerra.

Deixem enrere la violència

Les nits en què certs pensaments em fan perdre la son, he aprés que em val la pena posar-me davant de l'ordinador i enllaçar records i lectures, fins a aconseguir ordenar-los. Ara són les dues del matí, i no puc deixar de fer-me aquesta pregunta: Com fem les persones per creure que idees abstractes com la llibertat, l'amor, la ideologia,... es poden ensenyar mitjançant l'ús de la violència?

El que sí he aprés en els anys, és que l'ús de la violència cobreix diferents funcions vitals a mesura que anem creixent. Així, quan pense en bebés fent ús de la violència, em ve el record de la meua filla amb bolquers, espentant-se i pegant-se amb una amiga, per aconseguir una mateixa joguina. En aquesta edat tothom entén que no volien fer-se mal, i que solament era la manera d'aconseguir allò que necessitaven en eixe moment. Si entrarem a parlar de psicologia, podríem dir que en aquesta edat, el concepte de «l'altre» encara és una qüestió difusa i per tant no es pot voler agredir una cosa que encara no coneixem, però no és açò el que ara m'ocupa.

Si avancem uns anys i pensem amb els xiquets soldats de les guerres d'Àfrica, amb edats entre els 6 i 11 anys, la violència arriba a punts extrems. Entenc que en aquestes edats tenim la capacitat de fer mal, però encara no tenim la capacitat per interioritzar conceptes que ens ajudaran a regular-la, com ara la moral, l'ètica, la compassió... Així, quan la violència és part de l'entorn dels xiquets, ells l'adapten sense qüestionar-la, i solament amb l'ajuda dels adults que els envolten, són capaços d'entendre les conseqüències i posar-se límits.

Però a partir dels 12 anys i amb l'arribada a l'adolescència, la moral, l'ètica, els valors, les ideologies,... comencen a prendre sentit als nostres cervells, i la violència, es transforma en un recurs temporal mentre adquirim noves habilitats.

Així, aquests pensaments abstractes acaben per convertir-se en certeses tan reals com el nostre nom, la nostra família o les normes de convivència, i quan aquestes certeses es posen en dubte (imaginem que un dia les amistats no ens reconeixen, no ens obriren la porta de casa, no entenem el que diu la gent...) podem justificar l'ús de la violència com la manera de tornar a l'ordre allò que no podem acceptar que es qüestione.

Però a mesura que anem creixent i madurem, en teoria, la violència hauria de donar lloc a les noves estratègies que els adults podem anar adquirint, com són la capacitat de parlar i d'escoltar, d'explicar el que necessitem i negociar, de renunciar a certs punts per guanyar altres.

Com adults, explicar conceptes abstractes fent ús de la violència, és voler explicar qüestions complexes mitjançant raonaments infantils.

Així, tinc la certesa que a la vida em trobaré amb conceptes difícils d'explicar i altres que directament l'altra persona no podrà entendre. En aquestes ocasions, els anys m'han ensenyat que el més efectiu és detectar les emocions, buscar arguments, tenir gestos amables, transmetre seguretat, cuidar les pors, recuperar històries i vivències que ajuden a entendre el que ha passat... he aprés a ser generós... he aprés que agredint a l'altre sols aconseguiré que em siga més difícil que m'escolte.

Crec que ara ja entenc perquè algunes persones fan ús de la violència. Ara bé, dubte si elles ho sabran...

Bona nit!